Tonga (Part III)

Nuku’Alofa va ser el darrer destí del nostre viatge a Tonga. Fins que no vaig trepitjar la ciutat no vaig posar-me a pensar com m’imaginava la capital d’un país com Tonga. Però en qualsevol cas, la meva imaginació mai hagués estat tan poc generosa. Nuku’Alofa deixa entreveure la pobresa en la que el país està submergit. La religió és, com passa en molts indrets en la mateixa situació, el refugi dels seus habitants.

Dutxa, esmorzar i fer maletes va ser de l’únic que vam tenir temps abans de que el taxi que ens havia de portar a l’aeroport arribés. Si cinc dies abans un Ford Escord atrotinat ens havia recollit del port, el taxi de dissabte tampoc ens va deixar indiferents. Com que no érem els únics que marxàvem del resort, els propietaris van trucar al seu amic “Tom” i a un segon cotxe, el nostre. Esperàvem impacients el taxi quan vam sentir com un so greu i esportiu s’apropava a l’entrada de Matafonua. Llavors, un Nissan Skyline va aparèixer davant els nostres morros.

No un Skyline modern, faltaria més, però un Skyline al cap i a la fi. Quanta gent pot dir que un Skyline li ha fet de taxi? No crec que gaire! Baixos del cotxe sense pintura, retrovisor trencat, sense cinturó, porex-pan per aguantar la ràdio… tot un collage. El taxista va resultar ser un jove que havia invertit els seus dos darrers anys a Ghana, estudiant la cultura i la religió al país africà. Durant el trajecte ens va explicar com va passar més de sis mesos a un hospital per culpa de la malària.

L’arribada a l’aeroport va ser flamant; veient amb el cotxe amb el que arribàvem, un bon home ens va obrir la porta, com si fóssim presidents. Següent missió, fer el check-in. Dos vols setmanals és el trànsit que hi ha a l’aeroport de Pangai. Sense demanar-nos Passaport ni cap mena d’identificació, ens van donar els nostres bitllets (un retall de paper) i vam esperar l’hora de marxar.

L’avió, de més de 60 anys d’antiguitat, és un dels cinc que té la companyia Chatham. El que van noliejar per nosaltres és el més gran que tenen. Una aeronau per 53 persones. El vol va ser tranquil. Sorollós, però tranquil. Només va sorprendre que el sortidor d’aire que sol haver-hi damunt de cada seient estigués pràcticament congelat i anés gotejant… però la resta, perfecte.

Arribada a Nuku’Alofa sense res per fer. Però recollint les maletes ens vam trobar amb una parella que havia estat amb nosaltres a Matafonua. Una parella germano-aragonesa. Els vam preguntar on tenien pensat dormir, vam fer votació i vam fer via al mateix resort que ells. El taxista ens va aconseguir un bon preu per habitació i després de 20 minuts de taxi vam arribar al “Kelleti International Resort”, que, tot sigui dit, em va recordar (pel nom) a “Belletti” i em va donar molt bon rotllo, sobretot tenint en compte de ser a finals de maig amb una final de Champions a la vista.

El resort no era res de l’altre món. Matafonua era un altre nivell. Però teníem tot l’essencial: menys mosquits i uns preus “més” assequibles al bar-restaurant. Vam desfer les maletes, dinar i vam caminar per la platja del complex. Després d’unes quantes fotos vam decidir descansar i afrontar els dies següents amb calma i tranquil·litat. Vam invertir la tarda en partides de cartes, billar i vam acabar sopant una hamburguesa Kelleti.

Diumenge vam anar a missa. Vam considerar que ens faltaven fotos de vida nativa a Tonga i no vam dubtar a apuntar-nos a una excursió amb la propietària del Kelleti. Vam enfilar al cotxe i vam unir-nos a la celebració religiosa. Casualment vam assistir al bateig d’un nou tongalès.

Acabada la visita a l’església ens vam dirigir als “blow holes” o “forats d’aire”. L’illa de Tongatapu està rodejada per unes grans roques. Algunes d’elles tenen forats i quan les onades impacten amb la costa fan emergir uns grans raigs d’aigua que s’eleven a més de trenta metres d’alçada. Si heu visitat Donostia, és quelcom semblant als forats que hi ha al passeig que porta al “Peine de los Vientos”, però natural i en gran quantitat.

Clica i veuràs el meu final de viatge a Tonga. Amb F11 ho veuràs més gran!

Un dia amb més vent del normal va impedir que poguéssim contemplar de la millor manera aquest efecte ja que les onades es menjaven els “guèisers” d’aigua salada. Però no per això va deixar de ser impressionant. Abans de tornar a la nostra petita cabanya vam tenir temps d’aturar-nos davant la residència del futur Rei de Tonga (que encara no ha tornat de la boda del príncep William a Londres) i també vam parar davant una de les poques palmeres de cocos del món que en comptes de tenir una única branca (o tronc), en té dues. La tarda va tornar a servir de temps de relax. Aquest cop però, ens vam enfundar els banyadors i vam anar a la platja més propera del resort a gaudir d’una tarda assolellada. Acompanyats de la posta de sol vam tornar cap a Kelleti per sopar i anar a dormir.

El darrer dia a Tonga va començar tard. Els núvols van provocar mandra a l’hora de llevar-se. Però quan ho vam fer, va ser amb ganes de caminar. Vam fer un esmorzar ràpid i vam començar a avançar sense destí en direcció a la ciutat.

Caminant sense hora ni objectiu vam dedicar-nos a observar. A contemplar com els senglars creuen carreteres sense problemes, com absolutament tothom et saluda i somriu quan es creua amb tu, com molta gent camina descalça, com desenes i desenes de persones viatgen sense espai dins un bus que a Catalunya estaria a un museu i com nens, nenes, joves i adults fan el possible per guanyar-se el pa de cada dia.

Després de dues hores i mitja caminant per terra tongalès vam tornar al punt de sortida i vam fer un darrer passeig per la platja, just abans de sopar, dutxar-nos, fer maletes i pujar al taxi que ens portava a l’aeroport per agafar el nostre avió de tornada amb les campanades que donaven la benvinguda al dimarts. Ningú al planeta va arribar abans que nosaltres al dimarts. Ni tan sols Nova Zelanda, que durant l’horari d’hivern va una hora per per darrera de Tonga.

El taxista, el mateix que en el trajecte d’anada, ens va donar conversa fins a l’aeroport. Ens vam quedar bocabadats quan ens va dir: “em vareu reconèixer a l’església?”. Vam respondre negativament i llavors va dir: “Jo sóc el director del cor que canta durant la missa!”. Li vam dir que “i un be negre” i llavors vam comprovar les fotos que teníem de diumenge. I va resultar ser veritat.

El mateix home que ens portava a l’aeroport a les onze de la nit era l’encarregat de dirigir 50 veus cantants els diumenges a missa.

Aquesta és la realitat a Tonga.

Un destí inoblidable.

Advertisements

6 thoughts on “Tonga (Part III)

  1. the promise land… si em permets una reflexió ( i sino també): si la riquesa dels països es mesurés segons la felicitat dels seus habitants, i no en funció dels diners acumulats, el teu viatge seria digne de reis!!

  2. no tienes foto de la residencia del futuro rey de Tonga? es una patada a la pobreza o cómo es? cuelgala.
    beso.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s