Wan Wai Khru, amazing.

In English, just after the slideshow!!!______________________________

Impressionat. Així es com m’he quedat després de la celebració del “dia del professor” a la meva escola. Em sorprèn el respecte que es té cap al professorat a Tailàndia. No vull dir que un professor no mereixi respecte, però això no vol dir que no em deixi de sorprendre. Potser és perquè no tinc la sensació que a casa nostra que el professorat estigui gens respectat pels seus alumnes, especialment en “fase institut”.  El respecte, no obstant, es merescut. En un indret on el nivell cultural de la classe popular no es tan elevat com es voldria, un professor esdevé, al cap i a la fi, un dels privilegiats portadors del coneixement.

El dia del professor o el “Wan Wai Khru” es un ritual on els estudiants mostren el seu respecte cap als seus professors. Una manera d’expressar la gratitud per la seva feina i formalitzar, d’alguna manera, la relació estudiant professor. El ritual inclou cant, ofrena floral i adoració al professor. Tot ben impactant per un periodista català que esta fent de professor d’angles a Tailàndia desprès d’una d’aquelles caramboles que a vegades ens ofereix la vida.

Als cants i pregaries dels estudiants ja hi estic acostumat. Cada mati de l’any els sento cantar l’himne i la cançó de l’escola i entremig resen. Avui, però, la cosa ha anat diferent. Hem fet la tradicional hissada de bandera, pregaries i demés, però tan bon punt hem acabat, ens hem desplaçat a la “meeting room”. Allà, tota l’escola s’ha congregat pel ritual.

Tot anava bé, jo era assegut a una cadira damunt d’una tarima i anava veient com els estudiants resaven i tal. Però de sobte tots els professors s’han posat de peu, han baixat de la tarima i s’han assegut a una cadira davant dels alumnes. Jo també, evidentment. I llavors, drama. En grups de 25 (tants com professors érem asseguts) les criatures han anat passant per davant nostre. Cadascun dels 25 s’alineava amb un dels professors i tot seguit s’agenollaven davant seu. O davant meu, com ho preferiu.

Pànic, això és el que he sentit quan una de les meves alumnes ha posat les seves mans sobre el meu genoll i han abaixat al cap com a mostra de respecte. La resta de professors deien coses mentre els seus alumnes mostraven respecte cap a ells, però jo no podia fer ni això, ni ells parlen anglès ni jo parlo tai. En fi… he apostat per somriure i posar cara de “tinc la situació sota control”. Espero haver complert.

Resumint, 800 alumnes en grups de 25… doncs uns 32 alumnes s’han dedicat a donar-me les gràcies agenollats davant meu, amb les seves mans en posició de salutació tailandesa sobre el meu genoll i amb el cap cot. Molt estrany tot plegat. Encantador nogensmenys. El que dic, aquí a Tailàndia, el professor està respectadíssim per tota la societat. I és un respecte gens relacionat amb la classe social. Aquí, un professor d’institut no cobra ni 400€ al mes. És un respecte basat en la saviesa. Al savi, se’l respecta, sobretot si el savi està, fins i tot, disposat a transmetre’t el seu coneixement per quatre rals.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Si voleu veure les fotos amb més calma, aquí.


No és per res, però l’inici de la cançó sembla “rosa d’abril”.

“The teacher’s day” or “Wan Wai Khru”, that’s what I lived today. Such an experience, seriously, amazing. I think I feel like that because teachers back in Catalonia are not really respected. I can’t explain why, but I feel like that… like if in Thailand the work of transmiting knowledge for one person to another was one of the most respected jobs, not just by students but also by the society.

And 16th of June is the day when students show the deserved respect to their teachers. How? Well, they offer flowers, sing and worship them. About giving flowers and singing, nothing to say. I mean I’m fine with it, I just take the flowers with my hands and listen to the song excited with my ears. But about the worship thing… for a second I thought it was too much for me.

The fact is that the teachers sit in front of the whole school and then, in groups of 25 kids (as many students as teachers are), they just stand, each one, in front of one of the teachers. Then, they kneel down and worship them. How? Well, they put their hands like bowing on the teacher’s knees and put the head down. Then the teacher is supposed to make a wish for the student, something related with education.

Poor the students who worship me, because I wasn’t aware of this wishing thing, so they might be right now, at home, wondering why I didn’t wish anything to them. I just didn’t know it, nobody told me… pitty. If it happens again, I’ll know. Sorry guys!

All in all… absoultelly impressive. Specially because the respect to the teacher (khru) is not related to his or her social status. Here, the salary of a teacher is less than 20,000baht, so they earn about 400€ (660NZD) a month. Not that much, isn’t it? The respect is related to the figure or the teacher, a person who’s willing to spend their life transfering his or her knowledge to you, a mere student.

Advertisements

2 thoughts on “Wan Wai Khru, amazing.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s