Lliçons de diumenge

Arribo a les set del matí al pub. Tinc 14 hores per endavant a la feina i el primer que percebo mentre encara obro la porta, és una bruta olor de cervesa i alcohol mesclada amb desenes d’aromes corporals. Bon dia amics, ja és diumenge.

Del segon del que me n’adono és de la presència d’un home gran, de més de 65 anys segurament; panxut, amb una camisa a vermella a quadres, pantalons extremadament alçats i uns curiosos tirants. Com la resta de clients d’un diumenge al matí, porta un parell de copes de més. L’acompanyen, sorprenenment, quatre persones bastant més joves que ell. Tots beuen, xerren i riuen.

Em sorprenc quan, als volts de les nou del matí, el panxut els paga la tercera ronda, tres whiskis i un gintònic. 32 dòlars, uns 20€. Em pregunto fins a quina hora tindré gent de la nit anterior al pub. Fan del meu diumenge un dia encara més llarg.

Toquen les 11 del matí i l’amic s’acosta a la barra per fer-se càrrec de la setena o vuitena ronda. Sempre paga ell. Ric? Ruc? Qui sap. Aquest cop, a més de whiskies i gintònics l’home amb tirants hi afegeix quatre tequiles. Paga els equivalents 40€ i fa via cap a la taula on dues joves i un parell de paios desconeguts l’esperen amb els braços oberts. Regalar alcohol a NZ és com treure donetes a altres parts del món.

Me’n faig creus que l’església del davant del pub toqui les tres de la tarda i el senyor encara tingui esma per apropar-se a la barra i demanar-me una ampolla de vi negre, un got de vi blanc i un parell de whiskies. A més, l’home ho fa amb una eloqüència espatarrant, com si acabés d’arribar al local després de 12 hores de dormir i cinc anys allunyat de l’alcohol. Aquest cop també em demana que li faci quelcom molt típic a NZ, un “cash out”. És a dir, que li carregui més del que compra i li doni la diferència en metàl·lic. Cap problema. Ho faig.

A les cinc de la tarda ja n’he tingut prou. L’home amb “braces” (“tirants”, paraula que aprenc llavors) està fantàstic, però no vull servir més alcohol a una de les noies que, no per sorpresa, comença a mostrar massa signes d’anar com una cuba. Quan el gentleman s’apropa per demanar la dotzena ronda (o vintena, he perdut el compte), l’aviso molt educadament: “amic, sé que estàs bé i tal, però no et serviré més alcohol, les teves acompanyants estan èbries”.

Com la majoria de locals (a diferència dels irlandesos), accepten que els rebutgi servir més alcohol i senzillament torna amb els seus nous col·legues i els informa de la meva decisió. Després d’uns 400 dòlars gastats en alcohol (i unes pizzes d’última hora), el “bar tender” ha decidit que n’hem tingut prou. 

Sento vergonya aliena. Un tio que entra a un pub, coneix a 4 borratxos i els paga alcohol durant més de 10 hores a canvi d’una trista conversa sense cap ni peus. Per què? Solitud? Avorriment? Diria que és una de les últimes coses que em vindria de gust fer si estigués avorrit a casa.

Llavors entra un client habitual al local, em demana un beure i fa via cap a la seva escurabutxaques preferida, la número 7 de les 18 que tenim al bar. En qüestió de 30 minuts hi perd 300 dòlars i una hora i mitja més tard marxa del pub havent perdut més de 2.000 dòlars, més de 1.200 euros.

El panxut amb tirants, de cop i volta, no em fa tanta pena i, el meu diumenge és pràcticament al seu final.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s