Anem a pams

Tres setmanes des de l’últim post. Desastre. Bé, com suposareu, moltes cosetes han passat des d’aquell 14 de setembre on advertia de canvis en la meva rutina diària a la feina. Alguns molt interessants, altres tant com un Espanyol Xerez a segona. Per no avorrir-vos, em centraré més en els interessants.

La nova feina, lluny de ser trepidant i més interessant, ha resultat ser avorrida i amb un jefe bastant gilipolles (si em permeteu l’expressió). Va molt de “sóc el jefe” i clar, no hi ha res pitjor que això. El fet és que l’Albion és el seu segon pub a la ciutat i, com que el primer li ha anat bé, es creu el rei del mambo. Bé, ara per ara hi perd $16,000 a la setmana. Esperem que li millori, que segur que sí, però la seva prepotència xoca massa amb mi. De fet, a la primera reunió que vam tenir, em va deixar anar: “si em tornes a anar de llest ja pots agafar la porta i anar a prendre pel cul”. Em va demanar perdó minuts més tard, però el mal ja estava fet. Si no fos perquè el visat em té agafat pels testicles, la porta ja la veuria pel retrovisor. Bé, això i que a 40h per setmana durant el setembre he cobrat més de 1.600€.

No sé si esteu al cas que abans del canvi treballava 39h a la setmana distribuïdes de manera gens uniforme. 4 dimecres, 5 dijous, 9 divendres, 7 dissabte i 14 diumenge. Bé, ara són 8 al dia de dimecres a diumenge. Aparentment hauria de ser millor que abans, però els dies entre setmana em toca fer de 16 a 00 i us asseguro que és un martiri. No ve ningú i les hores em semblen setmanes. El boss assegura que d’aquí 6 setmanes començarem a tenir molts més clients i jo, sincerament, espero que així sigui, perquè 8 hores passant la vaieta per les taules és demencial. Els caps de setmana són de 8 a 16 i, sent les mateixes 8 hores el temps em passa molt més ràpid.

Més enllà de la feina, he fet molt avenços en el projecte “turisme per la illa sud”, us ho explico un altre dia (aviat, prometo). També m’he apoderat d’un cotxe de dos catalans vividors que mentre són de viatge a Austràlia m’han confiat el seu volant, això em/ens permet sortir de l’avorriment d’Auckland quan tenim dies de festa, és genial, també us ho explico un altre dia (aviat, prometo).

Fa unes setmanes també vaig publicar el vídeo de la cadena humana a Auckland que amb l’Albert vam bonament editar per tenir de record del que va ser un dia molt especial. A banda, he format part de la iniciativa de la revista Sàpiens i he regalat un llibre sobre Catalunya a un alcalde de les Filipines. El que sigui per internacionalitzar la nostra causa.

Què més… osti sí, la setmana passada vaig estar dos dies i mig amb febre. Primera baixa per febre des de que treballo a Auckland. Desastre. I com que no ens paguen el dies de malaltia, aquesta setmana he cobrat la meitat del normal.

La meva vida, aquí, s’ha convertit molt (massa) sedentària. Una mica com les vostres (sense ofendre), però no és el que vull. Necessito canvis, nous reptes. Ara toca esperar, però cada dia tinc més clar que el meu pas pels antípodes catalans arriba al seu final. Seguiré aquí, com a mínim, fins al juny del 2014, però si tot segueix com fins ara, no m’estranyaria emprendre el vol abans de Sant Joan.

El temps dirà, com sempre fa.

Anuncis

Un pensament sobre “Anem a pams

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s