Tekapo, Arthur’s Pass i Chch (2)

Fugíem del Mount Cook sota una pluja gruixuda i persistent. El nostre destí del dia era la petita població de Tekapo (300 habitants), famosa pel llac amb el mateix nom, per una petita església a tocar del llac i per ser el millor lloc del país per gaudir d’una nit d’estrelles.

Després d’haver caminat per l’impressionant costa de l’Abel Tasman, sobre una glacera, navegat per un fiord i conduit al costat d’un llac espaterrant per arribar al Mount Cook, Tekapo no es presentava com un indret o tornaríem a quedar bocabadats. Total, “és un llac”.

Doncs ni Banyoles ni Ness ni punyetes. El llac Tekapo és, de lluny, el llac més impressionant que he vist en el que porto caminant pel planeta. Quan pensem en “què” fa que un llac sigui més bonic que un altre, realment només pensem en el que rodeja el llac perquè, de fet, és que el importa. Al cap i a la fi, un llac és “només” aigua estancada. Doncs bé, resulta que el color de l’aigua també pot ser clau per fer d’un llac un indret antològic.

Dir que el llac Tekapo és turquesa és com dir que el cel és blau o que els xinesos són grocs. Hi ha matisos. El color del Tekapo és tan natural com radioactiu. És realment increïble com, sense que ningú hi tiri un colorant. Fixeu-vos que té un color tan peculiar que el que faig quan arribo a casa és buscar-ne l’explicació.

Segons llegeixo “l’impressionant color turquesa del llac Tekapo és creat per “farina de roques”. Les glaceres que hi ha al capdamunt del llac es passen la vida molent roca i fent-la fina pols. Aquesta pols, suspesa a les aigües del llac i combinada amb la llum del sol és el que crea aquest color únic del llac Tekapo”.

Doncs això. Únic.

L’arribada a Tekapo va ser poc més d’hora i mitja després de marxar de Mount Cook. Seguia fent un dia gris, però la pluja havia minvat. Per aquell dia ens havíem reservat un matí de piscines termals. Vam aconseguir una mena de descompte estil “atrápalo” i per 6€ vam passar el matí a unes piscines que ens van permetre recuperar energia.

Dinar i visita a la Church of the Good Shepherd (l’església del bon pastor), el vent seguia acompanyant-nos, però el cel havia passat de ser gris a ser fantàstic. El vam gaudir.

Al vespre vam fer les primeres i últimes cerveses del viatge.

L’endemà, tot i els morros que va fer la majoria de l’expedició, vaig aconseguir convèncer la comitiva per caminar tres hores per pujar fins a l’observatori Mount John. No és el que el lloc fos especial, però em feia gràcia veure el llac des de l’aire. Després de la ruta, cal dir que si el color del llac és espectacular des de terra, vist des de les alçades és senzillament de “si no ho veig no m’ho crec”.

IMG_5949Ja saps que cal clicar la foto per veure l’àlbum sencer, oi?

Acabat el passeig, el contratemps del viatge, el cotxe s’havia quedat sense bateria. Cap problema, el primer cotxe que va passar pel camí on teníem el cotxe ens va donar un cop de mà. Com de bons són els kiwis que la senyora que va parar va adonar-se que no duia les pinces però va anar fins a casa seva a buscar-les. En 30 minuts vam tenir el contratemps solucionat.

Des d’allà vam fer via a l’Arhur Pass, una carretera de muntanya que uneix l’Est amb l’Oest, no és haguéssim de canviar de costa, però la gent ens havia parlat molt bé de la carretera i, allà, hi havia càmpings gratis que estaven relativament a prop del nostre destí final, Christchurch.

Vam dormir al mig del no res, a la llera del Llac Pearson (res especial). Va fer un fred de record Guinness. La nit d’estrelles va ser fantàstica. La Xalita, la Woorim i en Tito es van llevar tremolant. Jo, amb un sac com Déu mana, vaig gaudir d’una nit molt plàcida. Vam plegar veles i vam començar a fer via, sense pressa, cap a Christchurch on passaríem la nostra última nit del viatge a casa la Marta, una catalana valenta que viu a la capital dels terratrèmols.

De camí vam aturar-nos per fer el que seria el nostre últim passeig per la natura neozelandesa. La Xalita i la Woorim n’estaven fins el monyo de tant de caminar però un cop més van cedir i, un com més, no se’n van penedir. Passeig molt senzill en un paratge qualsevol on unes coves atrauen els locals que s’aventuren a endinsar-s’hi. Nosaltres, sense equipament, ens vam limitar a passejar.

A Christchurch vam arribar a mitja tarda i la Xalita i jo vam anar a fer un sopar a casa del que va ser la seva família d’acollida quan ella va arribar a Nova Zelanda el 2010. Sopar fantàstic i tornada cap a casa la Marta. Una casa peculiar, del 1920, supervivent de tots els terratrèmols des de llavors. Una alegria dormir sota sostre. Sobretot pels viatgers amb sacs de dormir “dels xinos”.

Matí següent de passeig pels jardins de Chch i cap a l’aeroport després de dinar.

El nostre viatge s’havia acabat. Nova Zelanda, visitada.

Anuncis

Clay Cliffs & Mount Cook

El 13è dia de viatge va ser el primer en el que vam dir “atenció, fa calor”. És curiós que necessitéssim 13 jornades per sentir la calor tenint en compte que viatjàvem a l’equivalent del juliol català. El lloc no podia ser més adequat per les altes temperatures, una zona desèrtica, inhabitada, sense ombres i sense aigua. Érem als Clay Cliffs.

Els Clay Cliffs, a tot just 20 minuts d’Omarama (on havíem dormit) és un d’aquests indrets que el turista mitjà se salta. Error. Un cop més Nova Zelanda sorprèn traient-se del barret uns precipicis d’argila que deixen bocabadat. Com pot ser? En serio que no entenc com pot ser que en tan poc espai Nova Zelanda vagi fent aparèixer atraccions turístiques com si fossin xampinyons. I el més curiós és que, com els Bulders de Moeraki, aquests penya-segats també van formar-se fa milions d’anys.

Sigui com sigui vam aventurar-nos a enfilar-nos tan amunt com vam poder. No va ser massa, però baixar-ne va ser tot un repte. El color marró argila de la zona anava de conya amb el cel blau i la calor estiuenca. Gran aturada a una àrea preciosa lliure de turistes. Molt recomanable.

No és que anéssim expressament als Clay Cliffs, ens venia mig de pas en el nostre trajecte fins al Mount Cook, la muntanya més alta del país, el cim que corona els Alps kiwis i la zona d’entrenament del kiwi més famós de la història de Nova Zelanda, Edmund Hillary.

La conducció, per enèsima vegada, de pitet. El cert és que amb el dia que ens feia ja vàrem preveure una arribada gloriosa a Aoraki Town, el poblet al peu del Mount Cook on teníem el càmping. Els 50 quilòmetres abans d’arribar al poblet en qüestió es fan a la vora del llac Pukaki, un llac de color turquesa des d’on les vistes de la serralada liderada pel Mount Cook són espectaculars.

Un mirador a mig camí ens va deixar amb cara de moniato. És complicat descriure-ho. Les fotos, com bé diu la dita, valen més que mil paraules.

IMG_5745Clica la foto per veure la resta!

Vam arribar a Aoraki Town i vam preguntar què tal era el clima per aquella tarda i pel dia següent. Com de costum, bones i males notícies. Pel dia les previsions eren bones excepte per una mica de vent. Però les previsions per la nit eren de ventades fortes i pluja a partir de les sis del matí. La nostra tenda del tot a cent tenia un repte més a superar, el vent.

Vam arribar al càmping i vam plantar la tenda a un lloc bastant protegit del vent, darrera uns arbres gegants. El vent ja es deixava notar, però la tenda semblava bastant estable. Vam fer un dinar calòric i vam començar la nostra caminada diària. Tres horetes de ruta que ens van portar fins al Hooker Lake, el lloc més proper on es pot arribar sense començar a fer una ruta més alpina en direcció al cim del Cook.

Al Llac Hooker hi floten peces de gel. Vull dir, hi fa fred. El vent ens va congelar les nostres parts íntimes però encara vam tenir temps (gosar) per fer les fotos de rigor, jugar amb el gel i començar a fer via cap al campament on una sopa calenta havia de posar punt i final a un dia físicament exigent.

Havia de.

Vam entrar a la tenda per dormir-hi i vam fer les típiques pregàries diàries per una nit plàcida, sense pluja i amb un vent que tingués en compte la nostra condició de motxillers pixapins de pacotilla.

Eren les onze quan apagàvem les parpelles. Sentíem el vent però la tenda (subjectada amb piquetes “de merda”) semblava aguantar tot i “adaptar-se” subtilment a les exigències de forma que li reclamava la brisa neozelandesa.

Això va ser fins a la una del matí, quan des del sac de dormir i de cop i volta podíem veure les estrelles. Les roques que vam posar per subjectar la cobertura de la tenda no van servir per res, el vent va decidir que allà nosaltres no dormíem i ens va destapar el nostre acollidor niu. Com vam poder, vam sortir del que quedava de tenda, desmuntar-ne les restes, embotir-ho tot al cotxe i mirar de dormir-hi a dins.

El cotxe es movia com el típic vaixell pirata de fira de poble. El vent que havia fet volar la nostra tenda era llavors encara més fort. Altra gent també va haver de fer una retirada d’emergència. Tot un consol no haver estats els únics que vam cedir a la ira d’Èol (Déu del vent, ignorants).

Ens vam despertar a les nou del matí quan un bon home va picar la finestra del nostre cotxe, sota la pluja, exigint que paguéssim els $40 (24€) que valia el càmping. Vam argumentar que teníem l’efectiu a algun lloc a les maletes que teníem al maleter. Ens va donar 5 minuts, més puntual que l’anar de ventre després d’un cafè dolent, va tornar reclamant els diners del càmping “públic”.

Li vam dir que, sincerament, no teníem ni idea d’on teníem diners. Ens va oferir la possibilitat de pagar amb targeta a Aoraki Town. Vam acceptar la seva proposta.

No vam pagar acollint-nos al #novullpagar, però vam admetre que la proposta era molt bona.

Què diferent va ser la ruta al costat del llac en un dia de pluja.

Catlins, Dunedin i Moeraki

Recordo que fa un parell d’anys, abans de volar a Seül, vaig posar tota la meva roba d’abric a la maleta. És el que toca quan un viatja a ple hivern a un país com Corea. Però clar, abans de volar a la Illa Sud de Nova Zelanda a ple estiu, no vam pensar pas en posar la nostra roba d’abric a les maletes. Error. Clamorós.

El Sud de Nova Zelanda està molt al Sud. De fet, només és a un parell de milers de quilometres del punt més proper al pol sud. I aquesta distància (que per mi encara es gegant) sembla que és un passeig pels vents provinents de l’Antàrtica.

Quan aquell 9 de gener vam començar a caminar en direcció al Nugget Point vam ser molt conscients de com a tocar teníem el Pol Sud. Ja sé que sembla una exageració, però jo no em poso samarreta tèrmica si no ho trobo absolutament necessari i, aquell dia, me n’hagués posat dues si les hagués tingudes.

Nugget Point és a la zona del Catlins, a la costa d’Otago, al sud est del país. Allà, per variar, hi ha colònies de foques a qui no els sembla importar les temperatures que encongeixen penis als més valents. A l’extrem del Nugget Point hi ha un far des d’on es poden apreciar els “nuggets” que donen nom a l’indret. Ben maco.

IMG_5342Clica la foto per veure’n la resta! ^____^

El fred, però, ens va fer decidir per fer via cap a Dunedin abans del que teníem previst. La nostra esperança, que a una ciutat “gran”, la temperatura fos més acceptable.

Però no.

Dunedin, més enllà de donar-nos la benvinguda amb unes temperatures d’hivern català, va ser la ciutat testimoni de la nostra segona (i ultima) bugada del viatge.

Ens feia gràcia arribar a Dunedin perquè allà teníem l’oportunitat de veure pingüins en el seu habitat natural. I no només pingüins, també una colònia d’ocells peculiar de la zona, l’albatros. Així que després de dinar vam fer l’hora de camí que teníem per arribar a la zona de pingüins i ocells.

Quina decepció. Hauríeu d’haver vist la nostra cara quan vam descobrir que veure els animals valia diners. Per primer cop a Nova Zelanda, ens volien cobrar per caminar per part del seu terreny. Encara me’n faig creus. Ben muntat ho tenen els lladres.

Els pingüins només arriben a la platja al vespre, quan es fa fosc així que el Departament de Conservació, tanca l’accés a la platja on els pingüins arriben un parell d’hores abans. Sense tiquet, no hi ha pingüins. I pel que fa als ocells, establerts darrera un turó, tampoc hi ha accés sense el previ pagament d’una admissió.

La broma ens costava 320 dòlars entre tots. Uns 200 euros. Vam decidir que al zoo es veien igual de bé. No vull dir que anéssim pas al zoo, sinó que senzillament vam abstenir-nos de deixar anar 320 dòlars.

Sense fotos de pingüins vam tornar a Dunedin, donar una volteta pel poble i finalment, sopar al càmping.

El dia següent va ser una mica més amè. Vam dedicar el mati a pujar a peu el que el llibre dels Guinness diu que és el carrer amb més pujada del món. Algunes webs, com no, diuen que de fet Baldwin Street no és pas el carrer amb més pendent del planeta però, ho sigui o no, jo us garanteixo que pujada en fa.

No deixava de ser un carrer, així que tan bon punt el vam haver caminat vam tornar al centre de Dunedin, hi vam caminar una horeta i vam posar rumb a Omarama, on havíem de muntar la tenda per onzena vegada. Correcte, contàvem quants cops muntàvem i desmuntàvem perquè fer-ho no era la nostra activitat preferida del dia.

De camí, parada obligada als Moeraki Boulders, unes pedres esfèriques gegants que van ser formades fa cinc milions d’anys i que a dia d’avui serveixen d’entreteniment al turista. La gent parla meravelles de les sortides de sol a la platja on hi ha els boulders, però a nosaltres ens va tocar anar-hi de tarda. Curiosos pedrots, haig de reconèixer.

El trajecte fins a Omarama va ser, per variar, espectacular. Camps, turons, preses, muntanyes, més camps, vaques, ovelles, verd, marró, blau… conduir per Nova Zelanda és senzillament espectacular.

Vam plantar la tenda i, sense voler, ens vam quedar adormits. Una d’aquelles nits plàcides sense pluja, ni vent, ni fred. Només mosquits.

L’endemà, el Mount Cook, la muntanya més alta del país (3.724m) ens esperava.

Queenstown & Milford

Nova Zelanda és vuit vegades més gran que Catalunya. És, per fer-se una idea, sensiblement més gran que el Regne Unit. És (també) 28 vegades més petit que Austràlia o 36 que els Estat Units. A vegades cal reflexionar sobre això per adonar-se de com d’impressionant és NZ, on et mous des de platges de sorra daurada fins a un fiord passant per una glacera en menys quilòmetres del que tardes en anar de Barcelona a Paris.

Llevar-nos a Wanaka sense pluja va ser el nostre regal de Reis. Sol radiant que ens va carregar les piles d’energia i omplir d’esperances de cara als següents dos dies on, finalment, arribaríem a l’equador i súmmum del nostre viatge, el Milford Sound.

Vam plegar veles al càmping i ens vam dirigir al Puzzling World, una de les atraccions turístiques més populars de Wanaka plena sales d’il·lusionisme i d’un laberint prou temptador. Vam voler fer-hi cap per trencar amb la rutina de conduir i caminar. Ja ens tocava gaudir d’un matí més “familiar” i tranquil després d’una setmana non-stop.

En destacaré el laberint. Quin mareig. L’Albert va ser qui va arribar a la sortida el primer. Li va costar una mica més d’una hora de caminar entre passadissos i ponts per completar el laberint. El repte era arribar a les quatre cantonades del laberint i tornar al principi. En la meva defensa diré que vaig arribar a les quatre cantonades el primer, però tornar al principi em va costar més de mitja hora. Un laberint molt exigent haig de reconèixer.

La visita a Queenstown era tan obligada com innecessària. Queenstown és possiblement la ciutat més turística del país amb tot el que això implica. Preus elevats, molta gent i tot, absolutament tot, fet pel turista. És un poble maco, cert, però em quedo amb altres localitats del país molt abans que Queenstown. Allà hi vam fer el nostre primer i últim “sopar a fora”. Vam tirar de turistes i vam fer la que possiblement és l’hamburguesa més popular del país, una Fergburger. Va ser excel·lent (tot i els 40 minuts d’espera).

Durant la tarda vam conduir per la llera del llac Wakatipu (el que banya Queenstown) fins a Glenorchy, un dels pobles a Nova Zelanda on podríem dir que la carretera s’acaba. La conducció a la dreta del llac, fantàstica, una pena que les fotos no en fan justícia per culpa d’una tarda bastant ennuvolada. És curiós que Glenorchy està a 40 quilòmetres en línia recta de Milford Sound, però cal conduir-ne 330 per arribar-hi. Tan a prop i tan lluny (*veure punts C i D del mapa que adjunto al final del post).

Per enèsima vegada ens vam llevar sota la pluja i vam acabar assecant la tenda a Mossburn, un poblet al mig del no res entre Queenstown i Te Anau. Te Anau és l’últim poble abans d’endinsar-nos a l’aventura del Milford Sound.

IMG_4856

Vam arrencar des de Te Anau passades les sis de la tarda amb l’única missió d’arribar al nostre primer alberg del viatge abans de les nou del vespre. La carretera des de Te Anau fins a Milford va ser senzillament de conte de fades.

La conducció comença conduint prop del llac Te Anau fins que comences a avançar a través de planures amb vistes a serralades nevades per passar a conduir per boscos humits vorejant dos altres llacs, el Gunn i el Fergus. Passat el Fergus ascendeixes fins al mirador de Pop’s View per acabar creuant l’impressionant Túnel de Homer i aparèixer a l’altre cantó de les muntanyes rodejat de precipicis i cascades que et guien fins a l’alberg, situat just al peu del fiord de Milford Sound. Fiord que l’endemà nosaltres havíem de navegar. En serio, indescriptible.

Les previsions no ens eren gaire favorables de cara al dia del creuer. A recepció ens van augurar vent i tempesta pel matí següent. Un tour amb pluja pel fiord no és del tot negatiu ja que la pluja crea centenars de cascades, però t’impedeix gaudir-ne en tota la seva plenitud ja que els cims dels precipicis no es poden veure. Preferíem un bon dia.

I el Sol, un cop més, va apostar per nosaltres. Ens vam llevar esperant pluja i núvols densos i ens vam trobar un cel mitjanament blau i el sol que treia el cap pel fiord. Ens va alegrar el dia. El tour, sense paraules. Cascades, foques, brisa fresca, silenci. Espaterrant, un 10.

Durant el tour, el guia ens va recomanar una caminada de dues hores per fer després del Milford. Vam seguir el seu consell i vam caminar fins al Llac Marian. El guia ens va prendre el pèl perquè ens va costar més de tres hores completar el trekking i, les vistes al cim, que no eren lletges, tampoc eren absolutament fantàstiques. Jo m’ho vaig passar bé caminant per fang i rius, però diria que l’Albert i la Woorim em van voler arrancar el cap per haver proposat fer cas al guia.

I des d’allà, gairebé quatre hores de cotxe per creuar el sud de l’illa sud i tornar a la costa est del país, on hi seríem fins l’hora de tornar cap a Auckland. La segona meitat del viatge estava a punt de començar. La primera havia complert totes les expectatives. Érem feliços.

Ardmore St to State Highway 94 - Google Maps - Google Chrome 23012014 140530.bmp

Pancake Rocks and Fox Glacier

I sense saber com, al mig d’una vall qualsevol, allà érem nosaltres amb grampons i jaqueta damunt d’una glacera i sota un sol radiant. El gel, blau com mai abans l’havia interpretat, ens rodejava mentre el caminàvem. Es desfeia mentre el visitàvem. Però aparentment, tot i el riu que creava el Fox Glacier allà hi havia gel per anys. “Una glacera amb vida” com la va definir el nostre guia. Una experiència de per vida, diria jo.

Llevar-se i desmuntar la tenda sobre el fang ja s’havia convertit en una tradició una mica torrecollons (perdó). Però NZ així ho volia. Per sorprenent que sembli, en 17 dies vam haver de desmuntar la tenda sota la pluja fins a cinc vegades. No obstant, mai la vam haver de muntar. Quasi que millor.

Vam fer les maletes i vam conduir cap a Westport on vam fer la segona dutxa del viatge. Altre cop unes piscines públiques. Al no ser novells en el tema no vam semblar tan sense sostre com uns dies abans, però estic segur que la gent de recepció encara ens recorda.

D’allà vam fer via a Tauranga Bay (a Westport), una badia on hi ha una colònia de foques establerta. Fotos de rigor i tornada al cotxe per poder arribar a una hora decent a les Pancake Rocks i seguir conduint per arribar al càmping abans de la posta de sol.

Les Pancake Rocks, tot i el vent, no van decebre. Realment les roques semblen piles de crêpes un sobre l’altre. El procés com es van formar és tan interessant com complicat, de manera que he oblidat el que vaig aprendre llegint els cartells informatius. Tireu de wikipedia si us ve de gust.

Com qui no vol la cosa ens vam cuinar unes escalopes amb pèsols al mig del no res i vam seguir conduint fins el càmping. Una senyora a un punt d’informació ens va augurar quatre hores de conducció. La tanoca deuria pensar que anàvem sobre un burro català perquè vam arribar al nostre destí en la meitat del que ella va pronosticar.

De camí vam avançar una furgoneta qualsevol. Ens va fer llargues. Ens vam trobar la parella que la conduïa (i la furgoneta) al mateix càmping que nosaltres i ens van cridar l’atenció. “Us hem fet llargues per l’adhesiu de Catalunya que porteu al cotxe. Som en Xavi i l’Ingrid i som mossos d’esquadra a Girona”. Patapam, avançant a mossos per carreteres de Nova Zelanda. No, no ens van multar. Què petit és el món.

El matí següent ens esperava un dia trepidant caminant per sobre una glacera. Però quan ens vam llevar, sota la pluja, ho vam veure molt negre. A bots i barrals. Gris com cap altre dia. Vam marxar del càmping que no eren ni les set del matí perquè no podíem continuar dormint. Un dels 3 dies de viatge que necessitàvem (imperativament) el Sol, estava plovent sense pietat.

Quan tot semblava perdut vam arribar al poblet de Fox Glacier i la pluja es va aturar. A l’horitzó vam divisar un petit forat de cel blau que, com si d’un David contra Goliat es tractés, va acabar per vèncer l’immens núvol negre i es va imposar sobre el cel de la glacera.

IMG_4313Clica la foto si et ve de gust veure què vaig fer entre el 3 i el 5 de gener!

Les quatre hores de caminada van ser senzillament espectaculars. Tot. Des dels 45 minuts de passeig al peu de la glacera fins a les explicacions del nostre guia i, evidentment, el temps que vam passar sobre el gel. Immillorable. Bé, suposo que haver anar encara més amunt hagués estat encara millor però pel que vam pagar i per com ens vam llevar no podíem demanar més. Érem els més contents del planeta.

Per si fos poc, el nostre guia ens va dur a una cova dins de la pròpia glacera. Segons ell “la més gran que ell ha vist a la seva vida”. Vam ser-hi un parell de minuts, el temps just per fer un “oooh” i una foto. Sortint d’allà dins, amb un somriure d’orella a orella en van tornar fins al cotxe.

Des d’allà, valents i convençuts de la nostra bona fortuna, vam conduir deu minuts fins a l’entrada d’un parc on hi ha un llac des d’on es poden veure unes de les vistes més espectaculars del Mount Cook i de tota la serralada que l’acompanya. Tot, tot i tot reflexat a un llac, al llac Matheson. Vam arribar a l’entrada del parc i estava ennuvolat, però després de la sort que havíem tingut al matí ni se’ns va passar pel cap no endinsar-nos-hi o, ni tan sols, agafar l’impermeable.

I la que va caure va ser de campionat. Vam fugir del parc a corre cuita sota una pluja infernal estil “venjança pel bon matí que heu tingut cabrons”. Vam arribar al cotxe cops com ànecs i, com si el clima se’n fotés de nosaltres, el sol va tornar a sortir. Ens vam assecar, canviar i fer via cap a Wanaka, el nostre destí diari. A més, teníem el repte de començar un port de muntanya (el Haast) abans de les sis de la tarda, quan el servei de trànsit tanca la carretera i no s’hi pot creuar fins el dia següent. I no, no hi ha alternatives.

Vam arribar-hi d’hora, érem al càmping a cap a quarts de sis de la tarda. Vam aprofitar el nostre primer càmping de pagament per fer una bugada, estendre tota la roba xopa, assecar la tenda i, més tard, anar a caminar pel poblet de Wanaka per acabar al càmping cuinant a una cuina i anant a dormir totalment exhausts.

El trajecte fins a Wanaka, un cop més, espatarrant.

Abel Tasman National Park

Al nord oest de l’illa sud de Nova Zelanda, com qui no vol la cosa, s’hi amaga un d’aquells Parcs Naturals que provoquen “wows”, “ualas” i “fuàs” cada cop que es gira la vista. Més de 50km de camins reservats a qui els vulgui caminar que van vorejant part de la costa del mar de Tasmània a través de boscos i platges absolutament magnífics.

Allà vam dormir-hi les dues primeres nits de l’any.

State Highway 1 to State Highway 6 - Google Maps - Google Chrome 20012014 200715.bmpLa nostra ruta entre l’1 i el 3 de gener

Ens vam llevar l’1 de gener a Okiwi Bay (al bell mig del no res) i vam fer via cap a Nelson, capital de la regió de Nelson i ciutat banyada pel mar de Tasmània. Un cop més el trajecte d’un lloc a l’altre espectacular. Vam fer una parada bastant llarga a Blenheim on, després de 48 hores de viatge, vam aconseguir la nostra primera dutxa.

Havíem comprat unes dutxes solars però clar, sense sol constant ja em direu de què poden servir… així que vam buscar algun càmping on ens deixessin fer una dutxa. És curiós que no ho vam trobar. Mira que ens oferíem a pagar, però res. Curiós el rebuig a fer diners per part dels negocis locals…

Però la solució al nostre problema va arribar amb quelcom en que no havíem pensat. Piscines municipals! Allà es pot pagar accés per un dia i gaudir de totes les instal·lacions. Així que ens vam dirigir a les piscines de Blenheim amb barba de 3 dies, desenes d’aparells elèctrics per carregar i amb olor a orangutan. Ens van mirar una mica estrany, però vam pagar els 3€ que valia l’entrada i vam gaudir de la primera dutxa de l’any. Un èxit.

Sortíem de Blenheim tard, sí, però nets. Vam arribar a Nelson i vam escollir un parc qualsevol on cuinar el nostre dinar-sopar i preparar-nos el menjar per la nostra travessia de dos dies a l’Abel Tasman. Entrepans, pasta, fruita i barres de cereals serien a les nostres motxilles durant la caminada.

L’arribada al Parc no va poder ser millor. Just a temps per una primera posta de sol del 2014 per recordar durant molt temps. Mentre fèiem les pertinents fotos ens vam endinsar quilòmetre i mig dins el parc, on vam fer la primera nit sota la llum de les estrelles.

IMG_3937Anchorage Bay. Clica-la si vols veure la resta de fotos!

La veritat és que fèiem pinta d’excursionistes de pacotilla, de diumenge, de ciutat, uns pixapins qualsevols. De fet és el que érem, però ho haguéssim pogut dissimular una mica més potser. L’Albert es va carregar, com va poder, la tenda de campanya a l’esquena i dos sacs de dormir. La resta ens vam repartir menjar, aigua, roba com vam poder. El dia va consistir en avançar 11km per poder arribar a Anchorage on vam fer la segona nit.

Tot anava sobre rodes fins que durant la nit va començar a ploure a bots i barrals. Algú va obrir l’aixeta del cel i no li va venir de gust tancar-la. Ens vam llevar unes hores més tard i vam refugiar-nos a la cabanya del càmping. Un bon home ens va recomanar oblidar-nos de caminar 10km més cap al nord i vam haver de prendre la dràstica decisió d’avortar el pla, suspendre la caminada del dia i fotre el camp de l’Abel Tasman.

Un taxi aquàtic ens va portar, xops, fins a Marahau, poblet on teníem el cotxe aparcat. La pluja va parar i, com qui no vol la cosa, un parell d’hores més tard el sol radiava sobre el petit poble pintoresc de Motueka. Murris com cap altre vam aparcar al Supermercat local i vam plantar la tenda i estendre la roba durant mitja horeta fins que tot va estar ben sec. Semblàvem una colla de sense sostre però després de la nit i el matí que havíem passat, és el que menys ens importava.

Vam aprofitar per comprar quatre coses que ens feien falta i vam fer via cap al nostre càmping diari. De camí vam parar als Nelson Lakes, uns llacs prop del poble de Saint Arnaud on vam fer el guiri durant ben bé mitja hora. El lloc ho mereixia, de veritat.

Des d’allà vam conduir una horeta més i vam arribar al nostre cinquè càmping. Hi plovia. Vam esperar que parés i vam plantar la tenda. Vam haver de sacrificar estabilitat de terreny per evitar fang i això va acabar suposant passar la nit dormint al que podria haver estat, perfectament, un tobogan. Quin fart de pujar i baixar tota la nit!

El següent matí, la costa oest ens esperava impacients.

Christchurch i Kaikoura

ASIT: Amazing South Island Trip (“Viatge Increïble a l’Illa Sud”) va ser el nom que vam donar al nostre nadó. Sí sí, nadó. Un viatge que vam gestar, alimentar, parir i cuidar mentre va ser entre nosaltres. Ara ja ha passat a millor vida i només ens en queden records, però l’ASIT, tot i ja no ser entre nosaltres, va ser una de les millors coses que li poden passar a un a la vida. 

L’ASIT va ser un d’aquells viatges planejats detalladament. 17 dies per l’illa sud de NZ durant temporada alta no es poden deixar en mans del destí i del “ja decidirem què fem un cop siguem allà”. El nostre viatge tenia un objectiu diari (el lloc on dormir) i una ruta a seguir. 5 càmpings i 4 activitats reservades i pagades ens obligaven a seguir un ritme. Un ritme fantàstic, tranquil i gens estressant, tot sigui dit. El dia amb més quilòmetres vam conduir menys de quatre hores. Bufar i fer ampolles.

Els dos primers destins, Christchurch (Chch) i Kaikoura. Per cert, Christchurch no es pronuncia Crisxurx sinó Craisxarx. Si sento un cop més la “catalan way” per dir Christchurch m’explota el cervell. Kaikoura tal com s’escriu; el maori és molt més simple que l’anglès.

Quarts de quatre del matí del 30 de desembre tots estàvem en peu i llestos per l’aventura. Primer contratemps, 10kg de sobrepès a les maletes. Bon inici. La Ryanair neozelandesa va oferir-nos pagar $150 per facturar fins l’últim gram, però nosaltres vam apostar per, encara no se com, “reorganitzar” les maletes i reduir els 10kg de sobrepès. Primer objectiu, assolit.

L’obertura de portes de l’aeroport de Chch ens va rebre amb un missatge molt clar: “Correcte nois, no porteu prou roba d’abric. Benvinguts a l’estiu a 2250km del Pol Sud”.

Chch va ser tant fascinant com depriment. Mai havia vist un centre de ciutat tant devastat. Mai. El terratrèmol de fa pràcticament 3 anys del que vaig informar per RAC1 durant 3 matins, encara és el pa de cada dia de la gent de Chch. Desolador. Caminar pel centre de la ciutat et fa pensar que el terratrèmol va ser fa un parell de setmanes. Solars i més solars de les desenes d’edificis que han hagut de tirar a terra per no ser suficientment segurs. Us en faríeu creus. Una pena. La catedral, insígnia de la ciutat, fa llàstima.

El nostre matí a Chch tenia un objectiu molt clar: fer un cafè, carregar el cotxe de menjar per cinc dies i fotre el camp camí al nostre primer càmping, a tot just 50km al nord del centre de la capital de Canterbury.

Una llista de la compra feta abans de sortit d’Auckland (he advertit de com de preparat estava el viatge) ens va permetre omplir el carro en un temps rècord i escampar la boira abans de dinar. Uns cracks.

La nostra primera nit de càmping va ser una lliçó mestra. El lloc escollit va ser, segurament, el lloc del planeta amb més mosquits per metre quadrat. Vam començar a sopar mirant de no menjar-nos-els, però després de tres mossos vam decidir passar de tot. Mosquits entre l’arròs, a l’aigua, dins les salsitxes, a tot arreu. Drama. Per si els mosquits no fossin prou, vaig decidir dormir amb pantaló curt i màniga curta i a quarts de tres del matí em vaig llevar tremolant, amb mal de coll i amb el nas que semblava la Ronda Litoral en hora punta. 19 dies després encara arrossego  les conseqüències de la meva valentia del primer vespre.

El darrer dia del 2013 va ser l’escollit per anar a veure balenes. Ara semblarà que soc negatiu i tal, però les balenes van ser, sense cap mena de dubte, l’error més clamorós del nostre viatge. M’explico. 

El tour per anar a veure balenes és una aventura de 2 hores i mitja al mar que entre pitus i flautes s’allarga 4h (seguretat, transport i check-in són lents). El mar no és el llac de Banyoles. La bona mar és complicada a la zona de Kaikoura, tot al contrari que vomitar les primeres papilles, que resulta ser més fàcil que una aposta per un Madrid Espanyol.

La Xalita, propensa a marejar-se, va tardar menys de 15 minuts en dir “ai ai ai” i no havíem arribat a la zona on hi havia balenes que ja havia tret l’esmorzar.

IMG_3563Clica per veure els meus dos primers dies! Molt recomanable!

Amb la balena (si, singular) hi vam passar uns 10 minuts. No us penseu que les balenes salten, juguen i es dediquen a passar per anells amb foc a cinc metres d’alçada, no. Una balena puja a la superfície a agafar aire per tornar a sota l’aigua a menjar. El que veus de la balena és, segons explicava el guia, no més d’una cinquena part de la mida del bitxo, que és tan gran com el vaixell en el que ens movíem. Però clar, tu veus part del llom. De tant en tant.

Això sí, quan l’animal decideix marxar tens aquells 5 segons espectaculars quan, si ets murri, pots aconseguir la foto amb la que t’han venut el tour. La cua de la balena desapareixent dins la immensitat de l’oceà. Pell de gallina.

Aquests cinc segons són els que fan que el tour valgui $140 (uns 95e). Res més. “WhaleWatch” va ser l’activitat més cara que vam fer al llarg de 17 dies i 16 nits. Ni enfilar-nos a un glaciar, ni navegar per fiords ni menjar fideus precuinats ens va costar tant com aquells cinc segons de joia.

Cert és que el que l’empresa et ven és que veuràs una balena i, de fet, la veus. Vull dir, que no és que ens enganyessin. Però clar, vista la illa sud te n’adones que haguessis pogut passar aquella tarda caminant per la península de Kaikoura amb un entrepà d’ou i maionesa i t’ho haguessis passat molt millor i estalviat un 10% del pressupost total del viatge.

Després de les balenes, amb la Xalita marejada com si hagués pujat a una baldufa durant un parell d’hores, vam decidir apropar-nos a una petita colònia de foques que viu a la costa de Kaikoura. Des d’allà ens vam enfilar a un turó des d’on vam poder gaudir d’unes vistes espatarrants que van provocar que el meu dit índex no deixés de fer fotos i més fotos. La península de Kaikoura va ser una sorpresa deliciosa que vam assaborir durant una bona estona, mentre la Xalita es recuperava a l’interior del Mazda de lloguer. Ens hi haguéssim estat molt més del que hi vam ser, però arribar amb llum al càmping ens obligava a “anar tirant” cap al nostre objectiu diari.

La segona nit va ser radicalment diferent a l’anterior. Vam assaborir un càmping fantàstic gratuït on vam gaudir d’una de les nits d’estrelles més espectaculars de la meva vida i on, com no podia ser d’una altra manera, ens vam menjar el raïm a les dotze en punt en unes campanades enregistrades al mòbil i narrades per un servidor que van ser reproduïdes a l’hora exacta en que el 2014 arribava a terres kiwis.

Fantàstic inici de viatge. Tot i les balenes.

Sabies que…?

Per tot NZ hi ha un fotimer de càmpings del DOC (Departament de Conservació) on es pot acampar per res o pràcticament res (de 0 a 4 euros per persona) i que ofereixen serveis bàsics però suficients (lavabos, zona de pícnic, aigua corrent).