Pancake Rocks and Fox Glacier

I sense saber com, al mig d’una vall qualsevol, allà érem nosaltres amb grampons i jaqueta damunt d’una glacera i sota un sol radiant. El gel, blau com mai abans l’havia interpretat, ens rodejava mentre el caminàvem. Es desfeia mentre el visitàvem. Però aparentment, tot i el riu que creava el Fox Glacier allà hi havia gel per anys. “Una glacera amb vida” com la va definir el nostre guia. Una experiència de per vida, diria jo.

Llevar-se i desmuntar la tenda sobre el fang ja s’havia convertit en una tradició una mica torrecollons (perdó). Però NZ així ho volia. Per sorprenent que sembli, en 17 dies vam haver de desmuntar la tenda sota la pluja fins a cinc vegades. No obstant, mai la vam haver de muntar. Quasi que millor.

Vam fer les maletes i vam conduir cap a Westport on vam fer la segona dutxa del viatge. Altre cop unes piscines públiques. Al no ser novells en el tema no vam semblar tan sense sostre com uns dies abans, però estic segur que la gent de recepció encara ens recorda.

D’allà vam fer via a Tauranga Bay (a Westport), una badia on hi ha una colònia de foques establerta. Fotos de rigor i tornada al cotxe per poder arribar a una hora decent a les Pancake Rocks i seguir conduint per arribar al càmping abans de la posta de sol.

Les Pancake Rocks, tot i el vent, no van decebre. Realment les roques semblen piles de crêpes un sobre l’altre. El procés com es van formar és tan interessant com complicat, de manera que he oblidat el que vaig aprendre llegint els cartells informatius. Tireu de wikipedia si us ve de gust.

Com qui no vol la cosa ens vam cuinar unes escalopes amb pèsols al mig del no res i vam seguir conduint fins el càmping. Una senyora a un punt d’informació ens va augurar quatre hores de conducció. La tanoca deuria pensar que anàvem sobre un burro català perquè vam arribar al nostre destí en la meitat del que ella va pronosticar.

De camí vam avançar una furgoneta qualsevol. Ens va fer llargues. Ens vam trobar la parella que la conduïa (i la furgoneta) al mateix càmping que nosaltres i ens van cridar l’atenció. “Us hem fet llargues per l’adhesiu de Catalunya que porteu al cotxe. Som en Xavi i l’Ingrid i som mossos d’esquadra a Girona”. Patapam, avançant a mossos per carreteres de Nova Zelanda. No, no ens van multar. Què petit és el món.

El matí següent ens esperava un dia trepidant caminant per sobre una glacera. Però quan ens vam llevar, sota la pluja, ho vam veure molt negre. A bots i barrals. Gris com cap altre dia. Vam marxar del càmping que no eren ni les set del matí perquè no podíem continuar dormint. Un dels 3 dies de viatge que necessitàvem (imperativament) el Sol, estava plovent sense pietat.

Quan tot semblava perdut vam arribar al poblet de Fox Glacier i la pluja es va aturar. A l’horitzó vam divisar un petit forat de cel blau que, com si d’un David contra Goliat es tractés, va acabar per vèncer l’immens núvol negre i es va imposar sobre el cel de la glacera.

IMG_4313Clica la foto si et ve de gust veure què vaig fer entre el 3 i el 5 de gener!

Les quatre hores de caminada van ser senzillament espectaculars. Tot. Des dels 45 minuts de passeig al peu de la glacera fins a les explicacions del nostre guia i, evidentment, el temps que vam passar sobre el gel. Immillorable. Bé, suposo que haver anar encara més amunt hagués estat encara millor però pel que vam pagar i per com ens vam llevar no podíem demanar més. Érem els més contents del planeta.

Per si fos poc, el nostre guia ens va dur a una cova dins de la pròpia glacera. Segons ell “la més gran que ell ha vist a la seva vida”. Vam ser-hi un parell de minuts, el temps just per fer un “oooh” i una foto. Sortint d’allà dins, amb un somriure d’orella a orella en van tornar fins al cotxe.

Des d’allà, valents i convençuts de la nostra bona fortuna, vam conduir deu minuts fins a l’entrada d’un parc on hi ha un llac des d’on es poden veure unes de les vistes més espectaculars del Mount Cook i de tota la serralada que l’acompanya. Tot, tot i tot reflexat a un llac, al llac Matheson. Vam arribar a l’entrada del parc i estava ennuvolat, però després de la sort que havíem tingut al matí ni se’ns va passar pel cap no endinsar-nos-hi o, ni tan sols, agafar l’impermeable.

I la que va caure va ser de campionat. Vam fugir del parc a corre cuita sota una pluja infernal estil “venjança pel bon matí que heu tingut cabrons”. Vam arribar al cotxe cops com ànecs i, com si el clima se’n fotés de nosaltres, el sol va tornar a sortir. Ens vam assecar, canviar i fer via cap a Wanaka, el nostre destí diari. A més, teníem el repte de començar un port de muntanya (el Haast) abans de les sis de la tarda, quan el servei de trànsit tanca la carretera i no s’hi pot creuar fins el dia següent. I no, no hi ha alternatives.

Vam arribar-hi d’hora, érem al càmping a cap a quarts de sis de la tarda. Vam aprofitar el nostre primer càmping de pagament per fer una bugada, estendre tota la roba xopa, assecar la tenda i, més tard, anar a caminar pel poblet de Wanaka per acabar al càmping cuinant a una cuina i anant a dormir totalment exhausts.

El trajecte fins a Wanaka, un cop més, espatarrant.

Anuncis

Un pensament sobre “Pancake Rocks and Fox Glacier

  1. Per cert, estic acabant de llegir “El crit de la terra”, el tercer llibre de l’autora Sarah Lark que va fer una trilogia de novel·la sobre Nova Zelanda … més que recomenat. M’hi transporta a cada frase. Ara mateix, estic al Cap Reigna i barallant-me amb els esperits i creences maorís … buf!
    Fins aviat!
    Dolo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s