I demà, a treballar!

Cinc mesos i tretze dies després de servir l’última birra a l’Albion, demà torno a agafar el davantal per seguir exprimint una mica més el món de l’hostaleria des dels antípodes. A partir de demà formaré part de la plantilla d’un restaurant “pijo” de Melbourne anomenat l’Hôtel Gitan. I per aquells que us ho esteu preguntant: Sí, “gitan” ve de “gitano”.

1486627_458626474275231_4296173613281698556_n

Anem a pams. És un negoci nou, que encara no ha obert les portes, però els seus propietaris tenen anys i panys d’experiència en el sector. A hores d’ara tenen un altre restaurant, el Bistro Gitan, que serveix menjar “influenciat” per tocs francesos i espanyols. D’aquí lo de “gitano”, com un viatger per les europes que es va quedant amb els millors sabors de cada lloc.

Un cop vist que el Bistro Gitan funciona, han decidit obrir un nou restaurant, una mica diferent i amb un toc de cocteleria. El bar-restaurant està en una zona bastant de classe alta, al barri de Prahan.

Pel que es veu, el xef és un senyor prou conegut en l’àmbit culinari de Melbourne (Jacques Raymond) i tot i que ell no serà a la cuina del restaurant, és ell qui s’ha encarregat de dissenyar la carta. De fet, la família Raymond fa 166 anys que està ficada en el món de la restauració. Això són uns quants dies.

La veritat és que fa molt bona pinta… no sé si pel nom dels plats extremadament elaborats o perquè tindrem Moritz i Cava Raventós. En qualsevol cas, també haig de dir que ahir era més feliç que avui, que he descobert que la retenció sobre el rendiment del treball a Austràlia és del 32,5%.

Quina bufa.

Anuncis

Jo només volia una scooter però…

Vas al mercat a comprar pepinos i surts amb el carro amb la compra per la setmana. Surts a fer “només” una copa, i tornes a les 5 de la matinada. Vas a comprar un mòbil “per poder parlar” i acabes adquirint un smartphone d’última generació. Busques una motoreta per moure’t per la ciutat i et trobes amb una Kawasaki Ninja de 600cc entre les teves mans.

IMG_4407

És impossible que sigui l’únic a qui li passen aquestes coses. Dijous vaig començar a mirar motos, no per res, però resulta que demà passat començo a treballar i el restaurant on ho faré està “no gaire lluny de casa”, però amb tramvia es tarda una hora i en moto 10 minuts. Així que una motoreta em va semblar ideal.

La sorpresa va ser quan vaig veure els preus de motos de segona mà a Melbourne. Les motos petites eren caríssimes (pel que són) i les motos més grosses eren baratíssimes (pel que són). Així que sense voler, vaig començar a mirar motos de 50cc, augmentar la recerca a motos de fins a 250cc i acabar comprant una 600cc.

Em sento com un nen un 6 de gener. Tornar a conduir un monstre d’aquests és una passada. Sabeu quan fa que em vaig vendre la meva Yamaha R6? Ja en fa 8 anys. El temps vola.

Ara, seguint tots els vostres consells (que de fet només són un), conduiré amb compte i intentaré no fotre’m de cap amb tant de rail per tramvies.

El marcador “cotxes vs motos” a la meva vida, ara mateix: 3-5, les dues rodes guanyen.

IMG_4411 IMG_4412 IMG_4413

Va doncs, casa nova!!!

I ja són 3 els llocs on ens hem mudat a Austràlia. Dues consideracions sobre la nova llar: La primera, que és el primer cop des de que em vaig independitzar que visc a una casa; la segona, que la meva (nostra) habitació, és la més gran que he tingut a la meva vida. Després de viure a 11 llocs diferents des del 2003, són dues dades a tenir molt en compte.

Evidentment hi ha coses que fan que la casa no sigui del tot perfecte… faltaria més! és un lloc car (paguem uns 900€ al mes entre la Xalita i jo (i això és barat a Melbourne)), el lavabo podria ser una mica millor i l’habitació té moqueta. Això últim no seria gaire inconvenient sinó fos perquè la moqueta en qüestió està plena de taques i es veu molt, molt bruta. Estil com si ahir a la nit hi hagués hagut una competició de vòmits sobre la catifa i tot i haver-me desfet de l’olor, les marques seguissin al terra.

La casa és gran. De fet és tan gran que hi ha un mega-menjador que no es fa servir. La propietària (xinesa) el fa servir de traster. Ella no viu pas a la casa. Viure, vivim amb una noia tailandesa (d’uns 35 tacos) i un noi gavatxo que diria que en té 27. Espero que cardi el camp aviat perquè percebo que és una mica el porquet de la casa. Segons hem parlat, d’aquí dos mesos toca el dos.

Així que ara vivim al barri de Camberwell, a 15 minuts en tren de la ciutat i a 7 minuts de l’estació de tren. Camberwell té botigues, supermercat de baix cost i parcs amb barbarcoes públiques i demés. També vivim al costat d’una església, per si ens ve de gust lliurar-nos dels nostres pecats. Mai se sap.

Aquí us en deixo quatre fotos, perquè us feu una idea d’on em llevo cada dia.

IMG_4370Si vols veure quatre fotos més, només has de clicar aquesta!!!

G20, un espectacle periodístic

De dos dies tranquils (divendres i dissabte) i un dia molt més mogut a la cimera del G20. Putin marxant abans d’hora, Rajoy advertint que passaria per Catalunya a adoctrinar-nos, Obama dient res interessant i centenars de notícies sent escrites pels 2.300 periodistes que estàvem acreditats a l’esdeveniment. Tot un xou.

Com molt sabeu, ens els últims anys he estat una mica “tot-terreny”. 2010 treballant a una caixa d’estalvis, 2011 fent d’estudiant, 2012 de professor d’anglès i 2013 (i 14) a un hotel – restaurant. I sempre sense mai deixar de banda (completament) el periodisme.

Aquest cap de setmana ha estat una mica de “posada al dia” del que és la professió. Us asseguro que és apassionant. És complicat de descriure, però ho és. I diria que te n’adones quan “tot ha passat”, quan el que tu has vist passar en primera persona ha sortit publicat a tot el planeta, escrit per companys (i per tu mateix). És una feina gratificant en el sentit que compateixes amb el món el que passa al teu voltant.

El que no és tan gratificant, pel que he pogut saber, són les condicions laborals que travessa el periodisme, fins i tot el de primer nivell. Empreses, per exemple espanyoles, que es poden gastar (i no exagero) fins a 20,000€ en cobrir una notícia (una!), del qual per periodista són 200€ i si arriba. És una pena. Hores i hores de feina que no es veuen mai prou recompensades.

Diria que no erro massa si dic que el periodisme és una de les professions que requereixen una carrera universitària que estan més mal pagades un cop al món laboral. I fa així com ràbia.

Fins i tot en temps de bonança el periodista cobrava poc. Ei, potser sóc massa exigent, qui sap. Sóc dels que penso que cobres suficient quan a final de mes et queda, mínim, la meitat del sou sense gastar i havent pogut fer una vida normal. Per mi, a Catalunya, 1,800€ al mes serien un sou just. Per 1.000€, no torno.

Sigui com sigui, jo m’ho he passat pipa. I no només pel cafè gratis, el menjar gratis, el beure gratis i bla bla bla. També pel fet que he viscut en primera persona la que possiblement és la trobada anual més important del planeta. A Catalunya només se n’ha explicat el que ens afecta directament, però la quantitat de coses que han passat són segurament innumerables.

Una passada. Us ho recomano.

G20 14.11Tony Abbot, Barack Obama i Mariano Rajoy a través de la meva càmera, aquest diumenge passat.

Brisbane, dia 2, el que mai veureu als mitjans

Quin valor doneu a tres hores de la vostra vida? Jo molt. Sobretot si són hores que s’haguessin pogut gaudir dormint. Avui he malgastat 180 minuts de la meva vida en un acte institucional que no sé per què coi m’hi vaig apuntar.

Resulta que aquest matí el bo d’en Rajoy es presentava a unes obres d’un túnel que s’està fent a Brisbane. Motiu: l’empresa espanyola Acciona hi està molt ficada. Total, que la gent de premsa estàvem convidats a l’acte. La veritat és que no n’esperava pas res, quatre fotos i matar l’estona, el que no m’esperava era perdre mig matí per no res.

A les 8:15 un bus ha transportat a tots els mitjans espanyols (i a mi) cap a les obres en qüestió.

Iep, un moment, deixeu-me fer un incís. Sabeu quants periodistes de mitjans espanyols estan seguint a Rajoy? Correcte! 20. Quina mà de quartos. Antena 3, Efe, El Pais, Atlas, Radio Nacional, la COPE… ei, i enviats des d’Espanya.

Segueixo: L’autobús s’ha perdut i bla bla bla i hem arribat a les 9 al túnel en qüestió. Llavors ha estat quan ens han passat la típica informació que Rajoy arribava a les 10:30. I ningú s’ha exaltat. En serio??? Però què merdes hi fem aquí 90 minuts abans que el senyorito??? No ho entenc. Així que m’he fet un Sprite.

Rajoy ha arribat i no ha dit res més interessant que “és un orgull i un honor per mi ser aquí”. Evidentment tota la roda de premsa ha estat traduïda a l’anglès perquè… bé, ja sabeu per què.

rajoySi cliques la boca de Rajoy, pots veure les 15 fotos que he penjat avui

I després hem marxat. Quin matí de merda. Hem tornat al centre de premsa i després de dinar hem gaudit del discurs d’Obama (per la tele), quin gran orador. Després hem tingut uns minuts amb el ministre d’economia, Luis de Guindos, que ha deixat anar “En España hay y va a haber estabilidad política y Catalunya, como no puede ser de otra forma, va a continuar siendo parte de España, como siempre ha sido“.

I zasca.

Brisbane, dia 1

Bé, comencem pel més important. Brisbane no es pronuncia Brisbein. He notat aquesta tendència entre els humans amb arrels llatines. Brisbane es pronuncia “Brisbn”. Molt bé. Dit això,: quina calda que carda a “Brisbn”. És per això que he passat gran part del dia al centre de premsa del G20. Per què? Bé, perquè allà hi ha aire condicionat i menjar i beure a dojo (i gratis). I jo sóc molt de bufets, especialment quan paga Pujol.

He sortit d’aquell paradís quan he considerat que no m’entrava més menjar al cos i quan semblava que la temperatura a l’exterior era més permissiva amb la meva pell. Poc a poc ha anat enfosquint fins que les llums s’han apoderat de la capital de Queensland.

Rajoy ja és per aquí, per cert.

Demà començarà a moure’s i jo a anar-li al darrera.

Bona nit.

IMG_4139

Si cliques la foto en veuràs 19 més!

Camí a Brisbane, perseguint a Rajoy

No és una coincidència que just el cap de setmana que Rajoy serà a Brisbane (Austràlia), jo també hi sigui. Rajoy, com Obama, Putin o Merkel, viatgen a la capital de l’estat de Queensland per atendre la trobada del G20, el fòrum dels líders de les 20 economies més potents del món. Espanya va representada per la UE, però el President Espanyol és sempre un convidat permanent en aquesta trobada anual.

Així que cap demà tinc un vol cap a Brisbane per cobrir un dels esdeveniments més importants de l’any a Austràlia i explicar-ho a Rac1 durant el cap de setmana. Segona visita fugaç a una ciutat australiana i, tot i la meva intenció de no moure’m de Melbourne, tercer vol que m’allunya de l’estat de Victòria en els darrers dos mesos i una setmana. No està malament per no voler-se moure!

Però si volar a Brisbane no fos suficient en un dijous qualsevol, demà tenim mudança. Per tercera vegada des de que hem arribat a Melbourne, fem maletes i marxem a una nova llar. El positiu és que cada lloc nou és sempre més barat i millor. Esperem no trencar amb la dinàmica.

Avui anem a buscar les claus i demà la Xalita ja hi farà nit. Jo no, clar, que seré a 1.400km de casa.