Daintree River i Cape Tribuliation

Molt per explicar i poc temps per fer-ho. Que a la Mama li doni per fotre’s 17.000km i plantar-se a Austràlia no passa cada dia – ha estat el primer cop en quatre anys i mig vivint als antípodes. Així que no podia deixar passar l’oportunitat per, després de 17 anys, tornar a viatjar amb ella i en Xavier. Vacances demanades a la feina, la Xalita també amb un parell de setmanes sense responsabilitats laborals i 4 bitllets amb un destí ben estiuenc: Queensland.

No sé si mai heu tingut el plaer de viatjar amb mames o, tant per tant, amb gent nascuda abans del 1970. Què és aquesta cosa amb els avions? Els controls, el pes de l’equipatge, el temps de marge, el check in… ho vivim de manera molt diferent. Jo arribo als aeroports amb el temps justet, sempre. I si la maleta es passa de pes, doncs l’obro, m’enfundo cables a les butxaques, texans sobre els que porto i avall que fa baixada. Si faig tard, vaig per feina, si tinc mitja horeta extra, em tiro perfum gratis per sobre. Però tots aquest tràmits no són tan senzills per a la generació anterior.

Puc portar cables a la maleta de mà? I galetes? I un ordinador?

– Sí mama. Menys bombes, ganivets i envasos de més de 100ml, pots portar el que vulguis. I no fem tard!!! Encara falten 5 hores perquè surti l’avió!!!

L’arribada a Cairns va ser senzilla. Taxi fins a l’agència pactada per recollir l’autocaravana, pagament d’uns quants milers de dòlars i de compres.

Novetada de la mama, pensar que un Iced Coffee és un cafè amb gel. La broma, 7 dòlars. A Austràlia, un Iced Coffee és un cafè amb llet guarnit amb gelat de vainilla, nata muntada i caramel. No seria exactament el que nosaltres en diem un “cafè amb gel”. Vaig mirar d’advertir i tal, però res va funcionar. -Calla! Vull un cafè un gel i m’és igual que sigui car! – No mama, però és que no és… – Deixaaaaaaaaaa’m!!!!!

Primers quilòmetres al volant d’un bitxo de 7 metres de llarg i 3 i mig d’alt. Cap problema. Que fos automàtic va ajudar. I no es pot córrer ni volent. Pedal a fons i en baixada no passava de 122km/h amb la mama cridant al darrera “afluixa que aquí darrera sembla que vagis a 120!!!!”. Ehem…

Grans moments. El nostre viatge va tenir el tret de sortida al Daintree National Park. Un Parc Natural impressionant on tota l’electricitat és solar i els cocodrils són habitants habituals dels seus rius. Vam garantir-nos poder-ne veure alguns pagant $25 a un tour operador. Va valer la pena, més enllà dels cocodrils, per poder navegar per plàcid riu Daintree.

Caminar per platges desertes, passejar per selva tropical, pagar aigua a preu d’or… tota una experiència. El Daintree es va convertir, segurament, en el millor del viatge. El lloc més diferent, més inesperat, més natural, més autèntic.

I aquí en teniu algunes fotos!!!

O, si les preferiu veure en forma de diapositives al Picasa com sempre faig, podeu clicar aquí!!!

Primera platja que trepitgem a Queensland, a una area de picnic

Primera platja que trepitgem a Queensland, a una area de picnic

La Xalita de vacances

La Xalita de vacances

Bosc, sorra, aigua

Bosc, sorra, aigua

IMG_8426

Riu Daintree a les 8 del matí

Riu Daintree a les 8 del matí

IMG_8466 IMG_8473

Cresta de Cocodril

Cresta de Cocodril

Turistes

Turistes

IMG_8541

Serp d'arbre

Serp d’arbre

IMG_8520

Camí al segon tour

Camí al segon tour

Scarface (cara amb cicatriu)

Scarface (cara amb cicatriu)

IMG_8657 IMG_8675

Fotògrafa

Fotògrafa

Casa nostra

Casa nostra

Esperant creuar el riu

Esperant creuar el riu

Única forma de creuar el riu: amb ferri!

Única forma de creuar el riu: amb ferri!

Paciència

Paciència

Vinagre públic per picades de medusa

Vinagre públic per picades de medusa

Caminant

Caminant

IMG_8773

Luju

Luju

Cape Tribuliation

Cape Tribuliation

IMG_8836

Arbres al mar amb arrels estranyes

Arbres al mar amb arrels estranyes

IMG_8854 IMG_8867 IMG_8871

No és un cocodril!

No és un cocodril!

L'ovella... groga?

L’ovella… groga?

IMG_8912

La mama creuant un riu

La mama creuant un riu

La mama havent creuat

La mama havent creuat

Lluna d'hivern

Lluna d’hivern

IMG_8979

Platges desertes, paradisíaques

Platges desertes, paradisíaques

IMG_9024

Riu Daintree, desembocadura

Riu Daintree, desembocadura

Falcó sobrevolant Mossman

Falcó sobrevolant Mossman

IMG_9097

Mossman, on els arbres semblen tenir pèl

IMG_9104

IMG_9113

Mossman Gorge, entrada al Parc

IMG_9121

Mossman, camí a les gorges (on no vam anar)

IMG_9126

Anuncis

Estudis de Mercat

Quantes vegades hem escoltat allò de “un estudi apunta que…” i hem pensat “doncs no sé a qui han preguntat, però a mi no”. Doncs bé, avui, m’han preguntat a mi. I el més important de tot, m’han “pagat” per respondre. Un incentiu que sempre ajuda a prendre’s els estudis d’una manera més seriosa.

Va ser un company de feina qui, la setmana passada, va mencionar que formaria part d’un estudi de mercat i que l’empresa encarregada de l’estudi encara buscava més gent. La recompensa, una “targeta regal” amb $100 de saldo per gastar al que és el meu Mercadona a Melbourne.

20150519230729

En Tim no havia acabat la frase que jo ja estava inscrivint-me a l’oferta en qüestió. 24 hores més tard tenia una trucada de l’empresa organitzadora, el dia següent la confirmació d’assistència i aquest matí, l’estudi.

El més impactant de l’estudi ha estat la metodologia. Un iPad amb una enquesta. Res de parlar o entrevistar-nos, res. Una enquesta electrònica i llestos. Evidentment hi ha hagut problemes tècnics però tot i això, en qüestió d’una hora tenia l’enquesta acabada i un voucher de 100 dòlars a la butxaca.

Per mi, aquests dòlars (uns 70€) són com diner. Amb o sense targeta regal m’hauré de gastar els diners al “Mercadona”. Sabeu què vull dir? No és com si em donen 100 dòlars per gastar-me a una botiga de roba i els faig servir per comprar-me res que no em compraria altrament. No. Me’ls donen per gastar-me’ls en menjar! Un “xollo” sens dubte.

Bé, si us haig de ser sincers, també me’ls podria gastar en alcohol. Però bé, ja sabeu que acostumo a menjar més del que bec.

Acostumo.

Williamstown

Normalment estar de Setmana Santa no significa no treballar, però aquest any, es veu que sí. Aquest matí la Xalita ha demandat sortir a passejar per alguna platja a prop de de casa i, Google Maps en mà, hem acabat a Williamstown, a 23 km de la porta de casa. Gens lluny però ben lluny.

Anàvem amb la idea de donar un tomb i gaudir del sol però evidentment, un cop hem set allà els núvols s’han apoderat del cel de Victòria. Hem caminat igualment, una bona estona, fins arribar a la desembocadura del riu Yarra, el Tamesis de Melbourne.

Ha estat curiós trobar-nos amb pelicans. Així, com qui no vol la cosa, al costat d’una gran ciutat com Melbourne. Hem fet quatre retrats i hem anat tirant. Passeig de diumenge que caldrà repetir en un dia amb una mica més de sol.

Us deixo també dos “per certs”:

– Per cert! Ahir vam tenir un eclipsi de lluna!!!
– Per cert! Ahir vam canviar l’hora, ara us porto 8 hores d’avantatge!

Aquí, algunes fotos d’avui i un parell de l’eclipsi d’ahir a la nit!

IMG_6902Clica la foto per veure’n la resta!

Diumenge fotogràfic

Quina alegria que l’estiu hagi decidit quedar-se uns dies més per Melbourne. Gairebé 30 graus aquesta tarda han convidat, i de quina manera, a passejar pels jardins botànics de Melbourne tot buscant ombres i bones fotos. És tot el que em fet en un altre diumenge on em llevo destrossat després de dos dies de molta feina.

Bé… també hem fet un esmorzar fantàstic. Ous remenats amb formatge manxec i formatge de cabra. Sí, encara ens queden 750gr de formatge que va portar en Kudi ara fa tres mesos. Està ben florit, però ben bo.

Ara a dormir que demà hi ha clàssic a les 7 del matí.

IMG_6526He fet 38 fotos bastant xules. Si cliques aquesta, pots veure-les! Ei, i de franc!

De banc en banc i tiro perquè em toca / Bank swapping!

Ara fa mig any que sóc per terres de cangurs i coales. Tot just mig any. Tinc la sensació que fa dos anys que camino per aquí, però no, tot just 193 dies. Sigui com sigui, més murri que una guineu, ja he obert compte a tres bancs australians. Murri o imbècil, depèn de qui s’ho miri.

Diria que Caixa Manresa va fer néixer un “jo” interior que ara, als antípodes catalans, està en plena maduresa. Aquest jo intern es diu “interès” i, a Melbourne, es passeja per bancs locals buscant l’entitat que paga més interès pels meus quatre duros.

Fa gràcia perquè tots els bancs fan el mateix, clients nous tenim un interès fantàstic els tres primers mesos i després, no tant fantàstic. Total, que cada tres mesos vaig canviant de banc. Molt murri. De moment ja tinc comptes oberts al NAB, a l’ANZ i al Bank of Melbourne.

I pels que estigueu patint, tranquil·litat; encara em queda Westpac, HSBC i Bendigo Bank a banda d’altres bancs de fora de Victòria. Però tenint en compte que em queden sis mesos al país, diria que amb un més dels que tinc ara, ja faré.

Ei, i tranquils, cap banc cobra comissions de manteniment de compte, per transferències nacionals o per targetes de dèbit. CAP, mai,

Oh! I pels que teniu estalvis, sapigueu que aquí es paguen a un 3,75%TAE els primers tres mesos i al 2,5% després. I, el més interessant, com que cotitzo (i per tant pago interessos sobre el rendiment del treball), no cal pagar impostos sobre el rendiment del diner! Res, per si us va el tema. A mi no m’importa tres pepinos, però a l'”interès” que porto a dins, es veu que sí. 20150316_202156

So it’s been half a year since I landed here, land of kangarros and koalas. Just half a year. I have the feeling that I’ve actually been here for like two years, but not, not even 200 days. Anyway, as clever as a fox, I’ve already opened a bank account in three different Australian Banks. Some people (not foxes obviously), may think that I’m as stupid as they get…

Well, everything’s got an explanation. Since my three year adventure working in a bank, there is an “inner me” that’s been growing non-stop. Well, that “inner me” it’s on its teens. And, funny enough, he likes to walk around Melbourne looking for the bank offering the best rates for the few bucks I keep here down under.

I find it funny that all banks apply the same strategy: “hey, open an account here and we’ll give you awesome rates, but hey <mate>, just for three months”. So my answer it’s been kind of “oh thanks, so I’ll bring my money here for three months and then I’ll swap banks <mate>!”. So yes, I’m moving from bank to bank every three months.

And no panic, plenty more banks still to take my money to. So far I got accounts at NAB, ANZ and Bank of Melbourne. But well, I guess in three months I’ll have to consider opening a new one at Bendigo Bank, HSBC or Westpac… we’ll see!

Funny thing is that if I was doing the same thing at home it would be an amazing headache, and an expensive one. Comission fees for having accounts, fees for transfering money, fees for debit cards, fees for breathing! Here in Australia (and New Zealand), all that is free! Crazy stuff.

Pensaments aleatoris

Treballo dos dies a la setmana. Tinc des de diumenge fins a dijous per rentar i planxar les meves camises per treballar. Com pot ser que després de tant de temps, segueixi planxant les camises el mateix divendres al matí. Per què? Com pot ser?

Odio llevar-me d’hora al matí. I com que sóc així de burro, els divendres em toca llevar-me 25 minuts més aviat del que podria perquè em toca afaitar-me i planxar-me la camisa i el davantal. Ho podria fer tot dijous. Tot. Però no, sempre a última hora.

Fa dos mesos que cada divendres al matí vaig de cul. Em sona l’alarma, la ignoro, sona altra vegada, la ignoro… i així fins que el subconscient em diu: “xaval, recorda que t’has d’afaitar i planxar la camisa”, i apa, a corre que fas tard.

Per si fos poc, sóc reincident, feia exactament el mateix quan treballava a Caixa Manresa, sempre a última hora. No deixis per demà el que puguis fer avui. Algun dia hauria de començar a posar en pràctica algunes de les dites que he après al llarg de trenta primaveres.

Tot i que, ben mirat, jo sóc més de “no deixis per demà el que vulguis fer avui”. I avui, amics, dijous a quarts de deu de la nit, no vull planxar. Ja ho faré demà al matí, entre lleganyes i cafès amb llet.

Upon request / Per demanda popular

I told my story about my nine months living in Bangkok about a thousand times already. Oh yeah, I was there teaching English and it was so cool and I would do it all over again but not now cos that was a just once in a lifetime kind of experience. I also told how fun was to ride a little scooter in there and, over and over again, I am asked to show how it was like riding in Bangkok.

Well, I was clever enough to, once, record my driving from home to school. That is what it was like. Enjoy!

Ja no sé quantes vegades he explicat el meu periple per terres de Tailàndia. Doncs sí, vaig anar allà i vaig estar fent de professor d’anglès durant tot un semestre i sí, en serio, si tornés enrere en el temps, ho tornaria a fer però, sincerament no ho faré mai més, allò va ser una experiència d’aquelles que només cal viure un cop a la vida. A banda, també explico com de divertit va ser conduir per carrers de Bangkok a bord d’una scooter i no podria dir quantes vegades he estat preguntat per la conducció per la capital del país en hora punta.

Doncs bé, vaig ser prou murri de, un dia, gravar el que era el meu trajecte des de casa fins a l’escola. Si li foteu al play, veureu de què anava la cosa!