Bay of Islands i Cape Reinga

Ni tan sols el mal temps ha aconseguit frustrar el viatge al nord de Nova Zelanda. Pluja, boira i vent han intentat posar pals a les rodes, però els paisatges del país, la companyia durant el viatge i les ganes de passar-ho bé han fet del meu primer cap de setmana lluny d’Auckland un autèntic plaer pels sentits.

A tres quarts d’onze del matí del divendres érem davant la porta de l’escola llests per marxar. “Ja hi som tots? Perfecte, anem un moment a l’agència de lloguer de cotxes per ensenyar el carnet de conduir d’en Juan i en Nader perquè puguin conduir i marxem”. Llavors va ser quan en Juan, de forma desenfadada i “comquinovollacosa” va deixar anar la primera notícia bomba del viatge: “El carnet? No el porto pas a sobre!”. La declaració, i el fet que en Nader no sigués un amant del volant, van acabar propiciant que “el menda”, conduís els 1170km que el Toyota es va marcar aquest cap de setmana. Tot i la penitència haig de reconèixer que m’ho he passat bé i ja em sento còmode al volant.

Els meus acompanyants per el meu primer viatge lluny d’Auckland: La Sue, en Juan, la Isidora, en Nader, en Ryuta, l’Aya i en Peter… si els vols conèixer una mica millor, clica aquí.

El trajecte. 1170 km.

Passaven uns minuts de les onze quan ens ubicàvem al cotxe i arrencàvem en direcció al nostre primer destí, el Waipoua Forest (punt B al mapa), un bosc on es poden contemplar uns arbres gegants típics del nord de Nova Zelanda, els kauri. Els Kauri rivalitzen amb les Secuoya dels Estats d’Units per ser els arbres amb el diàmetre més gros del planeta. El kauri més gros que vam veure nosaltres mesurava més de 16 metres de diàmetre, el seu nom: Te Matua. N’hi ha un de més gros, potser el visiti la propera vegada.

El trajecte per arribar al bosc, més aviat tranquil. Vam fer una parada tècnica per fer un mos. Un “fish and chips” va ser el nostre àpat. De fet, vam comprar un menú que portava una mica de tot, però tot, tot i tot, era fregit. Molt fregit. Peix, patates, musclos, nuggets, salsitxes… tot ben arrebossat i fregit amb oli cremat per alterar el nostre metabolisme. La cara d’en Peter al menjar un musclo arrebossat va entrar, per la porta principal, als annals de la història.

A destacar també, els revolts que vam fer per arribar al bosc i, després, a la ciutat de Paihia (punt E al mapa). En Nader recordarà bastant temps la carretera. I un parell de punts estratègics del bosc recordaran a en Nader per haver-los ofert, de forma gratuïta i desinteressada, el seu dinar en la seva versió més Ferran Adrià, “decomposició de peix i fregits amb salsa estomacal”. La conducció era excel·lent i vaig ser totalment indultat de qualsevol culpa.

Vam arribar a Paihia per sopar. El hostel estava prou bé si no fos perquè hi havia un únic lavabo per a vuit persones. Com podeu imaginar, es formaven cues. Vam decidir que per anar al vàter s’havia de demanar torn i per el més complicat, la dutxa, vam fer dos equips. L’equip A, conegut també com a brigada nocturna, vam ser els quatre que ens vam dutxar abans d’anar al llit. L’equip B, popularment coneguts com “els altres”, no es van dutxar. És broma… ho van fer a primera hora del matí.

Dissabte es plantejava un dia fantàstic fins que a les nou del matí vam obrir les cortines i plovia a bots i barrals. Vam fer un “oooh” però no vam perdre l’esperança. Vam fer un esmorzar lleuger (el meu, per exemple era: dos ous ferrats, mongetes, dues salsitxes, llesca i mitja de pa de motlle, mantega i peix arrebossat) i vam anar a investigar què podíem fer.

Una senyora del punt d’informació ens va donar solucions: “si jo fos vosaltres aniria al hostel, compraria unes cerveses i beuria fins l’hora d’anar a dormir”. La nostra intenció era veure la posta de sol a Cape Reinga, el punt més nòrdic del país i, per tant, només vam poder complir a mitges les pretensions de la senyora.

12 Heinekens, un jacuzzi exterior i una disminució considerable de la quantitat de pluja (va arribar a parar) van fer del nostre matí al hostel una experiència relaxant. En Ryuta, la Isi, en Nader, en Peter i jo vam submergir els nostres esvelts cossos sota una aigua bullent i, cervesa en ma, la vam fer petar fins les tres de la tarda. Per cert, sort que teniem un japonès a les nostres files perquè sense obridor, només una ment japonesa i unes postures realment estranyes van aconseguir obrir les ampolles verdes. Ryuta piensa en verde…

A les tres va ser hora d’enfilar cap a Cape Reinga (punt D al mapa). Tornava a ploure i les previsions no ens eren favorables però l’esperança, diuen, és l’últim que es perd. A mig trajecte vam aturar-nos a contemplar la Ninety Mile Beach. Una platja de noranta milles de llarg que hi ha a la costa oest del nord de Nova Zelanda. (la podeu veure al mapa, és la zona pràcticament llisa i estreta del nord). Plovia una mica, però vam trepitjar la sorra. És una platja on no pots veure cap badia, la platja es perd a l’horitzó. Entre pitos i flautes vaig conduir durant unes quatre hores i quan faltava “poc” per arribar a Cape Reinga vam començar a reflexionar: “va, a veure si tenim sort i quan arribem no plou”, minuts més tard, el pensament era un altre “va, a veure si tenim sort i quan arribem no plou tant”, minuts més tard, el pensament anava sent menys exigent “va, a veure si tenim sort i quan arribem només diluvia, però la boira ha marxat”. Poc abans d’arribar, l’únic que ens dèiem era “plou molt i hi ha una boira tan densa que no veiem 10 metres més enllà, què més ens pot passar?”. Quan vam obrir la porta del cotxe, l’home del cel va respondre amb una ventada de por.

Clica i descobreix el meu viatge, però prepara un cafè abans perquè hi ha unes quantes fotos. Posa música de fons, agafa la tassa de cafè, clica la foto, f11 i ale, som-hi!

Cape Reinga es va resistir. L’indret, considerat pels Maoris el lloc on els esperits dels difunts es dirigeixen abans d’anar a l’altre món, no va poder ser contemplat com tocava. La boira, que si conegués a la de Vic se’n riuria d’ella, no ens va permetre arribar a veure el mar. El xoc entre el Pacífic i el Mar de Tasmània, la convergència de corrents marítimes, les diferents tonalitats dels mars que es troben a Cape Reinga, res, no vam veure res de res. Una llàstima, hi hauré de tornar.

Vam tornar cap al Hostel i poc després d’una nova parada per buidar l’estomac d’en Nader vam arribar a Paihia. A destacar com em vaig posar en contra direcció. Les carreteres per les que ens vam moure no eren precisament autopistes. Cada cop que creuàvem un pont, la carretera es convertia en un sol carril. Conduir per l’esquerra és senzill, però si et canvien la carretera a un carril, quan torna a transformar-se en dos, marxes cap al carril dret. En Juan, copilot, va estar a l’alçada i em va suggerir tornar al nostre carril abans que aparegués algun cotxe de cara per aquelles desèrtiques carreteres.

I diumenge va ser un nou dia. 102 dòlars ens van embarcar en un creuer per Bay of Islands. El vaixell, que sortia des de Paihia, ens va mantenir més de 6 hores al mar. Vam poder veure moltes de les 144 illes que formen la badia i fins i tot vam poder caminar durant una hora per l’illa d’Otehei. La badia és espectacular i si hagués fet sol, les fotos serien espectaculars. Un cel blanc i amenaçador de pluja va fer que les instantànies no fossin tan maques com haguéssim volgut.

Vam arribar al Hole in The Rock, un dels emblemes de la badia i on es disparen centenars de fotos. Va ser just quan arribàvem al “forat a la roca” quan algú va cridar: “dofins! dofins!”. La nostra ruta va canviar i ens vam posar a seguir els mamífers marítims. N’hi havia moltíssims, molts molts molts. Nadaven com bojos, es perseguien, jugaven, saltaven, cridaven, absolutament genial. Evidentment, ja tinc més fotos dels dofins que de l’Skytower. No ens hi vam poder banyar perquè hi havia moltes cries i es veu que els dofins poden ser una mica violents si senten perill per als seus fillets. Però en qualsevol cas, va ser genial, pell de gallina al contemplar tants dofins alhora i al·lucinant com s’apropaven al vaixell, el passaven per sota, saltaven i ens anaven seguint amb aquell somriure tan peculiar.

Vam deixar enrere els dofins i vam tornar cap al port. Llavors va sortir el sol. Quatre fotos mal contades abans d’amarrar i cap al cotxe, a conduir fins a Auckland. Quatre horetes més tard, sense marejades considerables i amb una hamburguesa a l’estomac vam tornar a l’origen. Vaig fer de taxista i vaig anar deixar cadascú a casa seva i vaig descobrir, en primera persona, lo gran que és la ciutat. Vam tardar més d’una hora i mitja en deixar tothom a les seves respectives llars i anar a Westmere on, esgotats, vam entrar a casa, vam devorar el sopar que ens havien deixat preparat i, instants després, vam morir al llit fins que avui, el despertador, ens ha dit “bon dia” poc després de les set del matí.

I us faig un breu resum del meu dia d’avui, ja us l’ampliaré durant la setmana… M’he llevat, he anat a tornar el cotxe, he arribat a classe, la meva professora ja ha marxat de viatge i per tant tinc professor nou, que no és nou, perquè és en Gabriel, aquell amb el que vaig estar, per error, durant 10 dies. Tenim gent nova a classe, un alemany, un coreà i un xilè, que per mi no és nou perquè ja estudiava amb en mi quan vaig ser amb en Gabriel. A l’hora d’esmorzar hem estat valorant amb en Peter i en Jan (el noi alemany que va arribar a LSI un dia més tard que en Peter) la possibilitat de marxar aquest cap de setmana a Tongariro. Seria genial. Ja us ho explicaré.

I ara, a descansar!!!