New Plymouth, Mount Taranaki

El Mount Taranaki presideix aquesta ciutat neozelandesa. Però per Setmana Santa (Eastern), la ciutat ha estat presidida per un núvol gegant, fet que m’ha impedit poder gaudir de les fantàstiques vistes al volcà que la ciutat ofereix. Però com algú va dir algun dia: “al mal temps, bona cara”. I això hem fet aquest cap de setmana; somriure al mal temps.

Divendres a les nou del matí començava el nostre periple. Ens vam reunir davant l’oficina de lloguer de cotxes i des d’allà vam arrancar en direcció a New Plymouth. La primera aturada va ser a la ciutat de Hamilton, on vam aprofitar per fer un most. Havent dinat, vam desviar-nos una mica de la ruta per trepitjar la població de Raglan.

I per què ens vam desviar? Doncs perquè al mapa que portàvem (de paper), la forma de la població de Raglan era atractiva, així amb revolts sensuals. 50km en direcció al no-res perquè la costa de la ciutat aparentava ser bonica. I al final, bluff. Fetes cinc o sis fotos vam retrocedir els 50km per continuar la ruta cap a New Plymouth. Vam arribar-hi tard, just després de la posta de sol i, com que era Divendres Sant, no vam trobar res obert. Un McDonalds va ser la nostra magnífica i llefiscosa solució d’emergència.

Arribada al hostel i repartiment d’habitacions. Les tres donzelles solteres (Bia, Carla i Chalita), van compartir una habitació triple que se’ns va ser concedida. La parelleta coreana va gaudir del seu niu d’amor, l’Adrià d’una habitació doble per ell solet i els quatre restants vam haver de compartir llit amb un ésser viu del mateix sexe que el nostre. Els alemanys van anar per un cantó i els “polacs” per un altre.

Fer unes partides de tennis taula, uns dards, malabars, uns trucs de màgia i fer-la petar va ser el tarannà de la primera nit que va acabar amb uns riures a la terrassa del hostel sota un cel amenaçador.

A les nou del matí de dissabte tothom era llest per fer turisme i vam assaltar la ciutat. Primer el punt d’informació turística (Puke Ariki) i, finalment, un supermercat on vam comprar provisions per passar el dia. El destí va ser el Mount Taranaki. Vam arribar-hi al migdia i no vam veure un borrall. Boira, vent i pluja van tenir una cita més que moguda a la muntanya i ens van privar de veure res de res. Com que som valents vam iniciar una ruta d’una hora. Amb la Chalita al capdavant ens vam perdre i la ruta circular de seixanta minuts es va convertir en una ruta d’anada i tornada de dues hores. En tot cas no va importar perdre’s perquè no veiem res a més de 20 metres. Res com sentir-se a Vic.

“Conegut” el món Taranki vam rodejar la muntanya per acabar a les Dawson Falls, unes cascades amb una caiguda d’aigua de 18 metres d’alçada situada al Parc Nacional que rodeja el volcà, l’Egmon National Park. Vam dedicar-hi una bona estona aprofitant que pràcticament no plovia i vam procurar imaginar com seria aquell indret sense núvols i amb una temperatura més adequada. I sí, seria preciós. Més, vull dir.

El sol començava a caure i vam fer via cap al hostel, però en direcció a “casa” vam trobar un Pack’n Save i vam aturar el cotxe ràpidament. M’havien dit que aquest supermercat és el més econòmic que hi ha al país i no anaven errats. La cervesa, referència en el cost del supermercat, era 6$ més barata per cada 12 ampolles. No cal que digui que vam comprar una dotzena d’ampolles per barba. Però vam completar la compra amb el sopar del dissabte i l’esmorzar i sopar de diumenge.

Diumenge va despertar amb un cel completament gris però sense aigua caient del cel. Vam aprofitar la treva per caminar fins a la ciutat i gaudir del passeig marítim (Coast Walkway) per acabar escalant fins el cim de la Paritutu Rock, des d’on vam poder veure la ciutat des del cel. La idea de pujar la gran pedra, meva. Les orelles que van xiular a Catalunya, les de la mama, que tothom va tenir una estona per pensar en ella. Per cert, vaig aprofitar que era Sant Jordi per arrancar unes flors del terra neozelandès i regalar-les a la Carla i la Bia tot explicant la nostra fantàstica tradició. Em van mirar amb cara rara, però van acceptar encantades que els hi entregués la meva flor.

Clica la foto per gaudir de la meva Santa escapada. Fes F11, clar!

De tornada va començar a ploure, vam parar a fer un “fish & chips” i vam fer via cap al hostel. L’aposta culinària; espagueti amb tomàquet i formatge, altrament coneguts com “menjar de subsistència”. Després vam riure una bona estona amb en Charlie, l’Adrià, en Jan i en Piotr. Aviat penjaré un vídeo on podreu veure per què vam riure durant una bona estona.

Dilluns va ser dia de pluja. No vam veure el sol durant tot el dia, i el nostre viatge de tornada va estar marcat pel “fucum-iiiih, fucum-iiiih” dels neteja parabrises. Vam aturar-nos al Cape Egmont, el punt més occidental de Taranaki i vam caminar fins el far tot i estar plovent. Ja que dono detalls, puc dir-vos que vam aprofitar l’aturada i el so de la pluja per fer un pipí a la natura, fantàstic, siguem sincers.

De tornada vam aturar-nos a un Kentucky Fried Chicken i vam culminar el menú amb un Cafè del McDonald’s. Vull aturar-me en aquest punt. Algú em pot explicar què els passa a les cafeteres del McDonald’s??? No és que el cafè estigui calent, és que supera tot els límits permesos per la llei. El cas del “cafè calent de la senyora Liebeck” no va servir perquè els fabricants d’hamburgueses rebaixessin la temperatura del cafè? No us enganyaré. Vaig comprar el cafè a les 17.07 de la tarda, el vaig ubicar a l’espai per la tassa al cotxe i no vaig poder fer el primer glop fins les 17.52. Repeteixo: No és una exageració. Al meu parer, s’hauria d’agafar al responsable de la temperatura del cafè, penjar-lo pels peus i cap per avall en una plaça pública i ruixar-lo amb cafè del seu fins que se li fongués la pell.

En qualsevol cas, després del cafè va arribar la meva primera “operació tornada” i vam estar aturats una bona estona a la carretera. Vam aprofitar per jugar a dir països que comencessin per una lletra designada per un de nosaltres, per jugar a un joc conegut com “chicken chicken” i per parlar sobre les diferències entre les nostres llengües. Quan dic llengües vull dir “languages”, no “tongues”. No ens confonguérem. Entreteniment en estar pur!

Arribada a Auckland i repartiment de persones a les seves respectives cases. A tres quarts d’onze arribàvem a casa amb en Piotr i, després de revisar el correu, a dormir per recuperar forces.

New Plymouth, bon lloc per visitar, en serio, però ha de fer bon temps.