Tauranga

Què bé que se sent un després d’exprimir un cap de setmana al màxim. La visita a Tauranga ha estat un èxit. Els viatges a Nova Zelanda estan molt condicionats pel clima i aquest cop hem tingut més sort que per Setmana Santa. Ens ha fet núvol, sí, però com a mínim no ha plogut. Tauranga, Mount Maunganui i Matamata (Hobbiton) han estat els nostres destins.

Markus. Bia. Peter. Chalita. Són els quatre noms (son també persones) que mencionaré en les properes línies. Us els vaig presentar al Who is Who i són els quatre éssers amb els que he compartit aquests darrers dies.

Tot havia de començar dissabte, però com que marxàvem d’hora al matí, la Chalita i la Bia van fer nit a casa. Això no tindria importància si no fóra perquè la brasilera ens va obligar a contemplar la boda del xaval aquest anglès que es veu que és famós. Vam anar a dormir tard i, com no, el dia següent tothom amb ulleres.

A les vuit érem a la carretera en direcció a Tauranga. La primera parada va ser al cap de vint minuts de ser al cotxe. Cafè al McDonald’s. Afortunadament la segona parada va donar molt més de sí. En Piotr va proposar aturar-nos prop d’un riu per tirar quatre fotos i al finals ens hi vam passar mig matí. Es tractava de la Karangahake Scene Reserve, un indret encantador on vam poder gaudir d’una ruta de mitja horeta a través d’unes gorges i unes antigues mines que no ens esperàvem ni en el millor dels casos. Va ser genial, si mai passeu per allà, feu el favor d’aturar-vos-hi.

L’arribada a Tauranga va ser superat el migdia, vam deixar les maletes al hostel i vam fer un menjar lleuger per agafar forces i pujar amb solvència al Mount Maunganui. El dia es va ennuvolar, però això no va evitar el nostre ascens al cim. Tinc la sensació que des de que sóc a Nova Zelanda no paro de pujar muntanyes… que si el Mount Eden, que si l’Albert, que si el Taranaki, que si el Tongariro, que si el Rangitoto, que si el Maunganui… és un no parar.

Vam fer el cim, les fotos de rigor i vam baixar per l’altre cantó de la muntanya. Tornant cap al cotxe vam tenir una idea d’aquelles que jo anomenaria “sensacionals”. Vam decidir anar a la piscina. Però no una piscina qualsevol, no. Unes piscines calentes i salades escalfades amb energia natural. 10$ ens van permetre entrar-hi. Vam ser-hi durant un parell d’hores, just fins que ens vam començar a marejar amb tanta calor. A destacar, una luxació de braç sota l’aigua. Ja me’l sé posar a lloc. Quin desastre.

Clica per veure el meu cap de setmana! Fes F11, no siguis gandul!

I la segona idea sensacional i consecutiva va ser per sopar. Després d’una dia de cotxe, caminar i relax, què millor que concloure amb una bon sopar. Vam permetre’s unes pizzes de luxe a un restaurant Mediterrani. Tant de luxe que va sobrar sopar.

Però com em van ensenyar, el menjar no es tira. Per això vam demanar que ens ho posessin per “take away” i apa, ha estat l’esmorzar d’aquest matí.

Ens hem llevat a les nou i hem caminat per la platja fins una pedra que ens va quedar per visitar ahir. Al final no ha estat res de l’altre món (què podíem esperar d’una pedra), però tot i això ha valgut la pena. Vist Tauranga ens hem decidit per visitar Hobbiton. Un dels escenaris més coneguts d’El Senyor dels Anells.

Hobbiton és a Matamata, un petit poble a un parell d’hores al sud d’Auckland. Ens hi hem plantat a dos quarts de dues i hem adquirit els nostres passis per visitar la petita vila de “Bilbo Saquet” (Bolsón, per favor) i els seus amics.

I ara ve el més graciós. Quan hem comprat les entrades hem hagut de firmar un document. El contracte ens impedeix publicar o compartir cap de les fotos que hem fet. No podem pujar fotos a Facebook, Twitter, altres xarxes socials o blocs i les fotos no poden ser copiades i passades a amics o familiars. Ara, fotos, totes les que vulguem. Aquest contracte estarà vigent fins que la segona de les pel·lícules de “El Hobbit” sigui estrenada, és a dir, d’aquí uns tres anys (tirant curt).

El poble, si no tenim en compte el preu que hem pagat, és genial. Hem pogut veure les més de 40 cases de hobbits que hi ha a la vila i passejar tranquil·lament per un lloc encantador. Caminar on els hobbits celebren el 111 aniversari de Biblo Bolsón o seure on Gandalf fa aquell vaixell de fum just després de la festa.

Un cop visitat el poble hem vist, pel mateix preu, com un senyor sense dents esquilava una ovella. Què ràpids que són! No entenc com el maori que em va tallar el cabell va poder ser tant lent… el procés és el mateix!

I abans de marxar hem gaudit de la companyia de quatre ovelles petites. D’aquelles que quan les veus fas “oooooh…”. Se’ls hi ha donat el biberó, acariciat uns minuts i apa, de tornada cap al centre de Matamata on hem pujat al cotxe i tornat cap a casa on, finalment, marxo a dormir.