Hastings, Napier i Te Mata Peak

Visitats Wellington i Rivendell, era hora de començar la nostra ruta per terres més desconegudes, terres de l’Est, terres maoris, terres de pesca, d’agricultura vinícola i de tradició nativa. Els destins dels dies 4 i 5 del nostre viatge van ser Hastings, Te Mata Peak i Napier. Entremig també vam tenir temps per visitar la segona cosa “més algo del món”, en aquest cas, l’indret amb el nom més llarg del planeta.

Vam començar el dia conduint fins a un turó anomenat Taumata­whakatangihanga­koauau­o­tamatea­turi­pukakapiki­maunga­horo­nuku­pokai­whenua­kitanatahu. Els més vius haureu percebut que aquest és l’indret amb el nom més llarg del planeta. Si no ho havies deduït, tens un problema. Pels més interessats, la traducció aproximada del nom al català podria ser quelcom semblant a “El cim on Tamatea, l’home dels grans genolls, l’escalador de muntanyes, l’home viatjador empassa-terra, va tocar la flauta nassal a la seva estimada”. M’estalvio interpretacions perquè sóc molt respectuós amb cultures alienes. 

Vam fer quatre fotos i vam seguir la nostra ruta cap al nord. L’objectiu era dormir a Napier però tenint temps com teníem no vam voler passar per alt la bonica població de Hastings, coneguda com la germana bessona de Napier i nacionalment famosa per la seva tradició vinícola.

Allà vaig descobrir que Catalunya té presència no només a Hastings sinó a tot el país. Es veu que fa 123 anys, un català anomenat Antoni Josep Vidal es va plantar a Nova Zelanda a casa del seu oncle, en Josep Soler per 11 anys després comprar un seller on van néixer Vins Vidal. Des de llavors, Nova Zelanda gaudeix d’aquests vins, creats per un bon home català que va decidir emigrar a aquestes terres tan llunyanes. Ves quina cosa!

Gràcies al senyor Vidal vam poder fer uns vins de gratis, d’aquests de tast. Sense comprar cap ampolla vam marxar de la bodega i vam fer via cap al Te Mata Peak. Aquest indret és el punt més elevat de la zona (399m) i ofereix vistes de la Hawkes Bay, Napier i en un dia sense núvols fins i tot es pot veure el Ruapehu, allà on vaig anar a esquiar fa un mes, a 150km de distància del Te Mata Peak.

Les fotos dels dos dies, aquí o clicant la imatge! Foto: Te Mata Peak

Les vistes des del cim són magnífiques, de pitet. Les ovelles passejant per aquelles terres fan el Te Mata un lloc encara més entranyable. Ara bé, hi feia un fred de mil dimonis. En un dia d’estiu hagués passat el dia caminant per aquella muntanya, amunt i avall, sense parar. Però el fred va poder amb nosaltres i després d’uns tres quarts d’hora voltant per allà, vam tornar al cotxe i vam seguir amb la nostra ruta cap a Napier.

Com que feia bo i encara hi havia sol vam decidir aturar-nos al Cape Kidnappers (Cap dels Segrestadors). A mitjan d’octubre es poden veure milers i milers d’ocells que en el seu procés de migració s’aturen a aquest Cap. Malauradament, al setembre estan en època de niuació (niuament? nivació? jo que sé!), i la zona estava tancada al públic. Per cert, el nom, lleig on els hi hagi, va ser cosa del capita Cook que quan va arribar a la zona va veure com una tribu Maori li intentava segrestar un dels seus intèrprets. El nom de l’indret, pels maoris, és conegut com Mataupo Maui, “l’ham de pesca dels Maoris”.

Des d’allà vam fer via a Napier on vam trobar un hostel prou barat (12€ nit) i, com qui no vol la cosa, em vaig treballar uns macarrons a la carbonara amb xampinyons per sopar. Després, pòquer i a dormir.

Napier va ser un dia interessant. Al matí ens vam trobar una foca. L’animal. Coses de la vida. Vam dirigir-nos a la platja per caminar una estona tot aprofitant un clima esplèndid i només trepitjar la sorra vam veure això, una foca. Al seu davant, un cartell on es demanava que no se la molestés, que estava descansant. Vam fer cas i només li vam fer fotos.

El passeig ens va conduir fins al cim de la Bluff Hill, on vam poder observar una bona panoràmica de la ciutat i del port. Jo, venint del Te Mata Peak el dia anterior, em vaig abrigar per fer l’ascens. I al cim (i durant tot el camí) me’n vaig penedir. La primavera ja ha arribat a Nova Zelanda. Aquí, des del dia 1 de setembre ja estem en època de pol·lens i demés i, com exemple de puntualitat, la calor comença a fer presència a terres kiwis. Genial, tot sigui dit.

Vam baixar la muntanya tot aturant-nos a uns jardins amb una cascada ben mona, però no vam dedicar-hi gaire temps. En comptes d’això, vam anar a tastar més vins. En la següent hora vam fer dos tasts, el que significa una mescla d’entre 8 i 12 copetes de vi. Vam acabar ben tocats.

La tarda, més de relax, va servir per caminar per Napier i tornar al hostel per cuinar un pollastre amb salsa ben deliciós.

El dia següent, Gisborne i un cotxe policia amb radar ens esperaven amb els braços oberts. Demà us ho explico!