Gisborne, Tolaga Bay i East Cape

Quan us explico els meus viatges per Nova Zelanda segueixo un procediment bàsic i senzill. Primer selecciono les fotos que compartiré mentre vaig imaginant el comentari que posaré a cada imatge. Després poso en ment i ordre els llocs que he visitat i com puc incorporar un text coherent a les imatges que us adjunto… d’alguna manera intento posar text a la història que expliquen les meves fotos. Bé, el fet és que quan selecciono fotos sovint penso: “ostia aquesta, que xula”, o “aquesta explica prou bé els ànims que teníem”, o “guaita, aquí aquell lloc que no valia res sembla bonic i tot!”.

I per què us explico tot això? Doncs bé, ara just acabo de seleccionar les fotos que podreu veure sobre Gisborne i East Cape i el pensament que m’ha vingut al cap ha estat diferent de l’habitual. I com que començar el post d’avui amb el meu pensament faria així com ràbia, miro de contextualitzar una mica d’on ha sortit aquesta reflexió.

“Quina enveja”. Això és el que m’ha vingut al cap. El fet és que m’he fet enveja a mi mateix. Anava passant les fotos i no parava de pensar “osti tu, allà estaves ara fa una setmana, quina enveja que em fas”.

Us explico. Ens vam llevar a Napier i vam arrancar cap a la zona més a l’est del país. Gisborne és la primera ciutat del món en veure la llum de sol, era una aturada obligada. La ciutat em va sorprendre. I sabeu per què? Perquè no hi havia res per sorprendre’m. Senzillament una ciutat. Una ciutat amb carrers, botigues i gent. Una ciutat sense un volcà gegant o una platja preciosa.

Però Gisborne te encant. No sé explicar-vos com una platja aparentment lletja pot transmetre felicitat, realitat, autenticitat, vida… potser va ser pel bon clima, potser el vent, potser nens i nenes maoris banyant-se al mar mentre jo vestia jaqueta i bufanda o potser les converses amb pescadors natius, pobres en diners però rics en vida. No ho sé, però Gisborne em va aportar aquest pessic de “lloc real” que altres llocs a Nova Zelanda no tenen, que altres llocs no aporten perquè senzillament semblen d’un altre planeta, massa fantàstics i extraordinaris… una mica contradictori tot plegat, però jo m’entenc a mi mateix…

Gisbrone beach. Clica la imatge o aquí per veure l’àlbum sencer!!!

Teníem pensat quedar-nos a dormir a Gisborne, però com dic, visitada la costa i respirat el clima de l’indret, no teníem res més a fer-hi, i en canvi teníem un munt de quilòmetres per endavant. De manera que vam seguir ruta cap al nord. No abans sense patir un dels moments crítics del viatge, quan un policia ens va aturar per excés de velocitat. Jo conduïa a 63km/h quan el límit era de 50. Desastre. La conversa amb el policia es va allargar durant uns deu minuts minuts. Em va fer entrar al cotxe patrulla per mostrar-me la pantalla on tenia registrada la meva velocitat.

Li vaig dir que ho sentia molt, però a ell les meves excuses no li servies per res. Em deia que no importava si anava buscant l’oficina de turisme o si la carretera semblava prou autopista com per anar a 60. Que jo havia d’estar alerta de la meva velocitat. Va començar a escriure el meu nom i cognom al document de denúncia i vaig treure’m de la màniga un “si em multes, no només hauré de pagar la multa per aquesta infracció, sinó que tindré problemes amb l’agència de lloguer de cotxes. Creu-me, hauré de pagar una penalització a la companyia i no vull problemes amb ells. És per això que viatjo amb cura i tot i que puc haver-me passat aquests 13km/h aquí, també puc assegurar-te que no és per voler arribar abans als llocs. Conduïm amb cura, coneixem les normes i l’últim que volem és infringir-les, de debó.”

Va funcionar. La seva reacció va ser un contacte visual i un posterior “d’acord, et dono el benefici del dubte. Però et vull un 100% del teu temps a l’aguait de la velocitat, sempre.”

La següent aturada va ser a un Pak’n’save, el Mercadona de Nova Zelanda, vam comprar quatre coses per fer un dinar ràpid. L’indret escollit, prou fantàstic, una tauleta de fusta ubicada a una de les platges de la costa est. Feia fred i un vent considerable, però el lloc era suficientment bonic com per dir: “Sí. Fa fred. I vent. I?”.

Des d’allà vam continuar cap al nord fins arribar a Tolaga Bay (Uawa en maori). Allà hi ha el moll més llarg del país i un dels més llargs de l’hemisferi sud. La seva longitud és superior als 600 metres i fa 175 anys es feia servir per facilitar el transport de mercaderies de la zona. Actualment està en desús i amenaçat d’haver de ser destruït per la manca de seguretat. És un lloc absolutament fantàstic.

És una d’aquelles platges on arribes i el dit índex de la ma dreta et diu: “maco, aquí no penso deixar de moure’m, amunt i avall, amunt i avall. Faré fotos sense parar!”. Vam passar-hi la tarda; caminant, rient, xerrant i, evidentment, fent fotos.

El sol començava a amenaçar amb la seva desaparició diària i vam buscar un lloc on esperar-lo les 12 hores que us il·lumina a vosaltres. Vam necessitar 45 minuts més de cotxe per arribar a una badia anomenada Tokomaru on vam trobar unes cabines on fer-hi nit. La dutxa va ser un drama, quin fred!!!

El matí següent, amb sol al cel, una temperatura primaveral i verd immaculat a l’horitzó, vam fer cap cap al far més a l’est del planeta. El far en qüestió està ubicat a l’extrem de l’East Cape i s’hi arriba després de 20km per una carretera sense asfaltar on vaques, ovelles i natura viva t’acompanyen durant l’hora que pràcticament tardes en arribar-hi. Un cop al final de la carretera, cal pujar 700 escales per fer el cim. L’arribada al far, val cada gota de suor vessada i cada esbufegada expirada durant la pujada.

Vam fer una cursa des del cim fins al peu del mont. 700 escales avall corrent sense parar. Vaig guanyar. Sí.

La següent aturada va ser a Te Araroa i va servir per contemplar el Pohutukawa més gran del planeta. El Pohutukawa és un arbre característic de Nova Zelanda i depen a qui preguntis et dirà que el que hi ha Te Araroa és l’arbre més gran del planeta. 22 troncs formen aquest impressionant arbre i si bé els troncs no són ni de bon tros de la mida d’un kauri, la suma de tots ells resulta ser un arbre impressionant.

La costa oest del cap est va servir per contemplar els paisatges vists a la pel·lícula “Boy”, un film dirigit per un director maori (recomanable). Parada i dinar a Te Kaha, visita exterior a un temple maori i conducció non-stop fins a una ciutat visitada a finals d’abril, Tauranga.

Una segona visita que demà us explico i il·lustro!

La meva ruta d’aquells dos dies.
A) Napier. B) Gisborne. C) Tolaga Bay. D) East Cape (far). E) Te Araroa (arbre). F) Te Haka. G) Tauranga.