Clay Cliffs & Mount Cook

El 13è dia de viatge va ser el primer en el que vam dir “atenció, fa calor”. És curiós que necessitéssim 13 jornades per sentir la calor tenint en compte que viatjàvem a l’equivalent del juliol català. El lloc no podia ser més adequat per les altes temperatures, una zona desèrtica, inhabitada, sense ombres i sense aigua. Érem als Clay Cliffs.

Els Clay Cliffs, a tot just 20 minuts d’Omarama (on havíem dormit) és un d’aquests indrets que el turista mitjà se salta. Error. Un cop més Nova Zelanda sorprèn traient-se del barret uns precipicis d’argila que deixen bocabadat. Com pot ser? En serio que no entenc com pot ser que en tan poc espai Nova Zelanda vagi fent aparèixer atraccions turístiques com si fossin xampinyons. I el més curiós és que, com els Bulders de Moeraki, aquests penya-segats també van formar-se fa milions d’anys.

Sigui com sigui vam aventurar-nos a enfilar-nos tan amunt com vam poder. No va ser massa, però baixar-ne va ser tot un repte. El color marró argila de la zona anava de conya amb el cel blau i la calor estiuenca. Gran aturada a una àrea preciosa lliure de turistes. Molt recomanable.

No és que anéssim expressament als Clay Cliffs, ens venia mig de pas en el nostre trajecte fins al Mount Cook, la muntanya més alta del país, el cim que corona els Alps kiwis i la zona d’entrenament del kiwi més famós de la història de Nova Zelanda, Edmund Hillary.

La conducció, per enèsima vegada, de pitet. El cert és que amb el dia que ens feia ja vàrem preveure una arribada gloriosa a Aoraki Town, el poblet al peu del Mount Cook on teníem el càmping. Els 50 quilòmetres abans d’arribar al poblet en qüestió es fan a la vora del llac Pukaki, un llac de color turquesa des d’on les vistes de la serralada liderada pel Mount Cook són espectaculars.

Un mirador a mig camí ens va deixar amb cara de moniato. És complicat descriure-ho. Les fotos, com bé diu la dita, valen més que mil paraules.

IMG_5745Clica la foto per veure la resta!

Vam arribar a Aoraki Town i vam preguntar què tal era el clima per aquella tarda i pel dia següent. Com de costum, bones i males notícies. Pel dia les previsions eren bones excepte per una mica de vent. Però les previsions per la nit eren de ventades fortes i pluja a partir de les sis del matí. La nostra tenda del tot a cent tenia un repte més a superar, el vent.

Vam arribar al càmping i vam plantar la tenda a un lloc bastant protegit del vent, darrera uns arbres gegants. El vent ja es deixava notar, però la tenda semblava bastant estable. Vam fer un dinar calòric i vam començar la nostra caminada diària. Tres horetes de ruta que ens van portar fins al Hooker Lake, el lloc més proper on es pot arribar sense començar a fer una ruta més alpina en direcció al cim del Cook.

Al Llac Hooker hi floten peces de gel. Vull dir, hi fa fred. El vent ens va congelar les nostres parts íntimes però encara vam tenir temps (gosar) per fer les fotos de rigor, jugar amb el gel i començar a fer via cap al campament on una sopa calenta havia de posar punt i final a un dia físicament exigent.

Havia de.

Vam entrar a la tenda per dormir-hi i vam fer les típiques pregàries diàries per una nit plàcida, sense pluja i amb un vent que tingués en compte la nostra condició de motxillers pixapins de pacotilla.

Eren les onze quan apagàvem les parpelles. Sentíem el vent però la tenda (subjectada amb piquetes “de merda”) semblava aguantar tot i “adaptar-se” subtilment a les exigències de forma que li reclamava la brisa neozelandesa.

Això va ser fins a la una del matí, quan des del sac de dormir i de cop i volta podíem veure les estrelles. Les roques que vam posar per subjectar la cobertura de la tenda no van servir per res, el vent va decidir que allà nosaltres no dormíem i ens va destapar el nostre acollidor niu. Com vam poder, vam sortir del que quedava de tenda, desmuntar-ne les restes, embotir-ho tot al cotxe i mirar de dormir-hi a dins.

El cotxe es movia com el típic vaixell pirata de fira de poble. El vent que havia fet volar la nostra tenda era llavors encara més fort. Altra gent també va haver de fer una retirada d’emergència. Tot un consol no haver estats els únics que vam cedir a la ira d’Èol (Déu del vent, ignorants).

Ens vam despertar a les nou del matí quan un bon home va picar la finestra del nostre cotxe, sota la pluja, exigint que paguéssim els $40 (24€) que valia el càmping. Vam argumentar que teníem l’efectiu a algun lloc a les maletes que teníem al maleter. Ens va donar 5 minuts, més puntual que l’anar de ventre després d’un cafè dolent, va tornar reclamant els diners del càmping “públic”.

Li vam dir que, sincerament, no teníem ni idea d’on teníem diners. Ens va oferir la possibilitat de pagar amb targeta a Aoraki Town. Vam acceptar la seva proposta.

No vam pagar acollint-nos al #novullpagar, però vam admetre que la proposta era molt bona.

Què diferent va ser la ruta al costat del llac en un dia de pluja.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s