Recordo que fa un parell d’anys, abans de volar a Seül, vaig posar tota la meva roba d’abric a la maleta. És el que toca quan un viatja a ple hivern a un país com Corea. Però clar, abans de volar a la Illa Sud de Nova Zelanda a ple estiu, no vam pensar pas en posar la nostra roba d’abric a les maletes. Error. Clamorós.
El Sud de Nova Zelanda està molt al Sud. De fet, només és a un parell de milers de quilometres del punt més proper al pol sud. I aquesta distància (que per mi encara es gegant) sembla que és un passeig pels vents provinents de l’Antàrtica.
Quan aquell 9 de gener vam començar a caminar en direcció al Nugget Point vam ser molt conscients de com a tocar teníem el Pol Sud. Ja sé que sembla una exageració, però jo no em poso samarreta tèrmica si no ho trobo absolutament necessari i, aquell dia, me n’hagués posat dues si les hagués tingudes.
Nugget Point és a la zona del Catlins, a la costa d’Otago, al sud est del país. Allà, per variar, hi ha colònies de foques a qui no els sembla importar les temperatures que encongeixen penis als més valents. A l’extrem del Nugget Point hi ha un far des d’on es poden apreciar els “nuggets” que donen nom a l’indret. Ben maco.
Clica la foto per veure’n la resta! ^____^
El fred, però, ens va fer decidir per fer via cap a Dunedin abans del que teníem previst. La nostra esperança, que a una ciutat “gran”, la temperatura fos més acceptable.
Però no.
Dunedin, més enllà de donar-nos la benvinguda amb unes temperatures d’hivern català, va ser la ciutat testimoni de la nostra segona (i ultima) bugada del viatge.
Ens feia gràcia arribar a Dunedin perquè allà teníem l’oportunitat de veure pingüins en el seu habitat natural. I no només pingüins, també una colònia d’ocells peculiar de la zona, l’albatros. Així que després de dinar vam fer l’hora de camí que teníem per arribar a la zona de pingüins i ocells.
Quina decepció. Hauríeu d’haver vist la nostra cara quan vam descobrir que veure els animals valia diners. Per primer cop a Nova Zelanda, ens volien cobrar per caminar per part del seu terreny. Encara me’n faig creus. Ben muntat ho tenen els lladres.
Els pingüins només arriben a la platja al vespre, quan es fa fosc així que el Departament de Conservació, tanca l’accés a la platja on els pingüins arriben un parell d’hores abans. Sense tiquet, no hi ha pingüins. I pel que fa als ocells, establerts darrera un turó, tampoc hi ha accés sense el previ pagament d’una admissió.
La broma ens costava 320 dòlars entre tots. Uns 200 euros. Vam decidir que al zoo es veien igual de bé. No vull dir que anéssim pas al zoo, sinó que senzillament vam abstenir-nos de deixar anar 320 dòlars.
Sense fotos de pingüins vam tornar a Dunedin, donar una volteta pel poble i finalment, sopar al càmping.
El dia següent va ser una mica més amè. Vam dedicar el mati a pujar a peu el que el llibre dels Guinness diu que és el carrer amb més pujada del món. Algunes webs, com no, diuen que de fet Baldwin Street no és pas el carrer amb més pendent del planeta però, ho sigui o no, jo us garanteixo que pujada en fa.
No deixava de ser un carrer, així que tan bon punt el vam haver caminat vam tornar al centre de Dunedin, hi vam caminar una horeta i vam posar rumb a Omarama, on havíem de muntar la tenda per onzena vegada. Correcte, contàvem quants cops muntàvem i desmuntàvem perquè fer-ho no era la nostra activitat preferida del dia.
De camí, parada obligada als Moeraki Boulders, unes pedres esfèriques gegants que van ser formades fa cinc milions d’anys i que a dia d’avui serveixen d’entreteniment al turista. La gent parla meravelles de les sortides de sol a la platja on hi ha els boulders, però a nosaltres ens va tocar anar-hi de tarda. Curiosos pedrots, haig de reconèixer.
El trajecte fins a Omarama va ser, per variar, espectacular. Camps, turons, preses, muntanyes, més camps, vaques, ovelles, verd, marró, blau… conduir per Nova Zelanda és senzillament espectacular.
Vam plantar la tenda i, sense voler, ens vam quedar adormits. Una d’aquelles nits plàcides sense pluja, ni vent, ni fred. Només mosquits.
L’endemà, el Mount Cook, la muntanya més alta del país (3.724m) ens esperava.
Kiwi's Land 