Queenstown & Milford

Nova Zelanda és vuit vegades més gran que Catalunya. És, per fer-se una idea, sensiblement més gran que el Regne Unit. És (també) 28 vegades més petit que Austràlia o 36 que els Estat Units. A vegades cal reflexionar sobre això per adonar-se de com d’impressionant és NZ, on et mous des de platges de sorra daurada fins a un fiord passant per una glacera en menys quilòmetres del que tardes en anar de Barcelona a Paris.

Llevar-nos a Wanaka sense pluja va ser el nostre regal de Reis. Sol radiant que ens va carregar les piles d’energia i omplir d’esperances de cara als següents dos dies on, finalment, arribaríem a l’equador i súmmum del nostre viatge, el Milford Sound.

Vam plegar veles al càmping i ens vam dirigir al Puzzling World, una de les atraccions turístiques més populars de Wanaka plena sales d’il·lusionisme i d’un laberint prou temptador. Vam voler fer-hi cap per trencar amb la rutina de conduir i caminar. Ja ens tocava gaudir d’un matí més “familiar” i tranquil després d’una setmana non-stop.

En destacaré el laberint. Quin mareig. L’Albert va ser qui va arribar a la sortida el primer. Li va costar una mica més d’una hora de caminar entre passadissos i ponts per completar el laberint. El repte era arribar a les quatre cantonades del laberint i tornar al principi. En la meva defensa diré que vaig arribar a les quatre cantonades el primer, però tornar al principi em va costar més de mitja hora. Un laberint molt exigent haig de reconèixer.

La visita a Queenstown era tan obligada com innecessària. Queenstown és possiblement la ciutat més turística del país amb tot el que això implica. Preus elevats, molta gent i tot, absolutament tot, fet pel turista. És un poble maco, cert, però em quedo amb altres localitats del país molt abans que Queenstown. Allà hi vam fer el nostre primer i últim “sopar a fora”. Vam tirar de turistes i vam fer la que possiblement és l’hamburguesa més popular del país, una Fergburger. Va ser excel·lent (tot i els 40 minuts d’espera).

Durant la tarda vam conduir per la llera del llac Wakatipu (el que banya Queenstown) fins a Glenorchy, un dels pobles a Nova Zelanda on podríem dir que la carretera s’acaba. La conducció a la dreta del llac, fantàstica, una pena que les fotos no en fan justícia per culpa d’una tarda bastant ennuvolada. És curiós que Glenorchy està a 40 quilòmetres en línia recta de Milford Sound, però cal conduir-ne 330 per arribar-hi. Tan a prop i tan lluny (*veure punts C i D del mapa que adjunto al final del post).

Per enèsima vegada ens vam llevar sota la pluja i vam acabar assecant la tenda a Mossburn, un poblet al mig del no res entre Queenstown i Te Anau. Te Anau és l’últim poble abans d’endinsar-nos a l’aventura del Milford Sound.

Vam arrencar des de Te Anau passades les sis de la tarda amb l’única missió d’arribar al nostre primer alberg del viatge abans de les nou del vespre. La carretera des de Te Anau fins a Milford va ser senzillament de conte de fades.

La conducció comença conduint prop del llac Te Anau fins que comences a avançar a través de planures amb vistes a serralades nevades per passar a conduir per boscos humits vorejant dos altres llacs, el Gunn i el Fergus. Passat el Fergus ascendeixes fins al mirador de Pop’s View per acabar creuant l’impressionant Túnel de Homer i aparèixer a l’altre cantó de les muntanyes rodejat de precipicis i cascades que et guien fins a l’alberg, situat just al peu del fiord de Milford Sound. Fiord que l’endemà nosaltres havíem de navegar. En serio, indescriptible.

Les previsions no ens eren gaire favorables de cara al dia del creuer. A recepció ens van augurar vent i tempesta pel matí següent. Un tour amb pluja pel fiord no és del tot negatiu ja que la pluja crea centenars de cascades, però t’impedeix gaudir-ne en tota la seva plenitud ja que els cims dels precipicis no es poden veure. Preferíem un bon dia.

I el Sol, un cop més, va apostar per nosaltres. Ens vam llevar esperant pluja i núvols densos i ens vam trobar un cel mitjanament blau i el sol que treia el cap pel fiord. Ens va alegrar el dia. El tour, sense paraules. Cascades, foques, brisa fresca, silenci. Espaterrant, un 10.

Durant el tour, el guia ens va recomanar una caminada de dues hores per fer després del Milford. Vam seguir el seu consell i vam caminar fins al Llac Marian. El guia ens va prendre el pèl perquè ens va costar més de tres hores completar el trekking i, les vistes al cim, que no eren lletges, tampoc eren absolutament fantàstiques. Jo m’ho vaig passar bé caminant per fang i rius, però diria que l’Albert i la Woorim em van voler arrancar el cap per haver proposat fer cas al guia.

I des d’allà, gairebé quatre hores de cotxe per creuar el sud de l’illa sud i tornar a la costa est del país, on hi seríem fins l’hora de tornar cap a Auckland. La segona meitat del viatge estava a punt de començar. La primera havia complert totes les expectatives. Érem feliços.