Christchurch i Kaikoura

ASIT: Amazing South Island Trip (“Viatge Increïble a l’Illa Sud”) va ser el nom que vam donar al nostre nadó. Sí sí, nadó. Un viatge que vam gestar, alimentar, parir i cuidar mentre va ser entre nosaltres. Ara ja ha passat a millor vida i només ens en queden records, però l’ASIT, tot i ja no ser entre nosaltres, va ser una de les millors coses que li poden passar a un a la vida. 

L’ASIT va ser un d’aquells viatges planejats detalladament. 17 dies per l’illa sud de NZ durant temporada alta no es poden deixar en mans del destí i del “ja decidirem què fem un cop siguem allà”. El nostre viatge tenia un objectiu diari (el lloc on dormir) i una ruta a seguir. 5 càmpings i 4 activitats reservades i pagades ens obligaven a seguir un ritme. Un ritme fantàstic, tranquil i gens estressant, tot sigui dit. El dia amb més quilòmetres vam conduir menys de quatre hores. Bufar i fer ampolles.

Els dos primers destins, Christchurch (Chch) i Kaikoura. Per cert, Christchurch no es pronuncia Crisxurx sinó Craisxarx. Si sento un cop més la “catalan way” per dir Christchurch m’explota el cervell. Kaikoura tal com s’escriu; el maori és molt més simple que l’anglès.

Quarts de quatre del matí del 30 de desembre tots estàvem en peu i llestos per l’aventura. Primer contratemps, 10kg de sobrepès a les maletes. Bon inici. La Ryanair neozelandesa va oferir-nos pagar $150 per facturar fins l’últim gram, però nosaltres vam apostar per, encara no se com, “reorganitzar” les maletes i reduir els 10kg de sobrepès. Primer objectiu, assolit.

L’obertura de portes de l’aeroport de Chch ens va rebre amb un missatge molt clar: “Correcte nois, no porteu prou roba d’abric. Benvinguts a l’estiu a 2250km del Pol Sud”.

Chch va ser tant fascinant com depriment. Mai havia vist un centre de ciutat tant devastat. Mai. El terratrèmol de fa pràcticament 3 anys del que vaig informar per RAC1 durant 3 matins, encara és el pa de cada dia de la gent de Chch. Desolador. Caminar pel centre de la ciutat et fa pensar que el terratrèmol va ser fa un parell de setmanes. Solars i més solars de les desenes d’edificis que han hagut de tirar a terra per no ser suficientment segurs. Us en faríeu creus. Una pena. La catedral, insígnia de la ciutat, fa llàstima.

El nostre matí a Chch tenia un objectiu molt clar: fer un cafè, carregar el cotxe de menjar per cinc dies i fotre el camp camí al nostre primer càmping, a tot just 50km al nord del centre de la capital de Canterbury.

Una llista de la compra feta abans de sortit d’Auckland (he advertit de com de preparat estava el viatge) ens va permetre omplir el carro en un temps rècord i escampar la boira abans de dinar. Uns cracks.

La nostra primera nit de càmping va ser una lliçó mestra. El lloc escollit va ser, segurament, el lloc del planeta amb més mosquits per metre quadrat. Vam començar a sopar mirant de no menjar-nos-els, però després de tres mossos vam decidir passar de tot. Mosquits entre l’arròs, a l’aigua, dins les salsitxes, a tot arreu. Drama. Per si els mosquits no fossin prou, vaig decidir dormir amb pantaló curt i màniga curta i a quarts de tres del matí em vaig llevar tremolant, amb mal de coll i amb el nas que semblava la Ronda Litoral en hora punta. 19 dies després encara arrossego  les conseqüències de la meva valentia del primer vespre.

El darrer dia del 2013 va ser l’escollit per anar a veure balenes. Ara semblarà que soc negatiu i tal, però les balenes van ser, sense cap mena de dubte, l’error més clamorós del nostre viatge. M’explico. 

El tour per anar a veure balenes és una aventura de 2 hores i mitja al mar que entre pitus i flautes s’allarga 4h (seguretat, transport i check-in són lents). El mar no és el llac de Banyoles. La bona mar és complicada a la zona de Kaikoura, tot al contrari que vomitar les primeres papilles, que resulta ser més fàcil que una aposta per un Madrid Espanyol.

La Xalita, propensa a marejar-se, va tardar menys de 15 minuts en dir “ai ai ai” i no havíem arribat a la zona on hi havia balenes que ja havia tret l’esmorzar.

Clica per veure els meus dos primers dies! Molt recomanable!

Amb la balena (si, singular) hi vam passar uns 10 minuts. No us penseu que les balenes salten, juguen i es dediquen a passar per anells amb foc a cinc metres d’alçada, no. Una balena puja a la superfície a agafar aire per tornar a sota l’aigua a menjar. El que veus de la balena és, segons explicava el guia, no més d’una cinquena part de la mida del bitxo, que és tan gran com el vaixell en el que ens movíem. Però clar, tu veus part del llom. De tant en tant.

Això sí, quan l’animal decideix marxar tens aquells 5 segons espectaculars quan, si ets murri, pots aconseguir la foto amb la que t’han venut el tour. La cua de la balena desapareixent dins la immensitat de l’oceà. Pell de gallina.

Aquests cinc segons són els que fan que el tour valgui $140 (uns 95e). Res més. “WhaleWatch” va ser l’activitat més cara que vam fer al llarg de 17 dies i 16 nits. Ni enfilar-nos a un glaciar, ni navegar per fiords ni menjar fideus precuinats ens va costar tant com aquells cinc segons de joia.

Cert és que el que l’empresa et ven és que veuràs una balena i, de fet, la veus. Vull dir, que no és que ens enganyessin. Però clar, vista la illa sud te n’adones que haguessis pogut passar aquella tarda caminant per la península de Kaikoura amb un entrepà d’ou i maionesa i t’ho haguessis passat molt millor i estalviat un 10% del pressupost total del viatge.

Després de les balenes, amb la Xalita marejada com si hagués pujat a una baldufa durant un parell d’hores, vam decidir apropar-nos a una petita colònia de foques que viu a la costa de Kaikoura. Des d’allà ens vam enfilar a un turó des d’on vam poder gaudir d’unes vistes espatarrants que van provocar que el meu dit índex no deixés de fer fotos i més fotos. La península de Kaikoura va ser una sorpresa deliciosa que vam assaborir durant una bona estona, mentre la Xalita es recuperava a l’interior del Mazda de lloguer. Ens hi haguéssim estat molt més del que hi vam ser, però arribar amb llum al càmping ens obligava a “anar tirant” cap al nostre objectiu diari.

La segona nit va ser radicalment diferent a l’anterior. Vam assaborir un càmping fantàstic gratuït on vam gaudir d’una de les nits d’estrelles més espectaculars de la meva vida i on, com no podia ser d’una altra manera, ens vam menjar el raïm a les dotze en punt en unes campanades enregistrades al mòbil i narrades per un servidor que van ser reproduïdes a l’hora exacta en que el 2014 arribava a terres kiwis.

Fantàstic inici de viatge. Tot i les balenes.

Sabies que…?

Per tot NZ hi ha un fotimer de càmpings del DOC (Departament de Conservació) on es pot acampar per res o pràcticament res (de 0 a 4 euros per persona) i que ofereixen serveis bàsics però suficients (lavabos, zona de pícnic, aigua corrent).