25km a través del Carnarvon National Park. En això va consistir el nostre 5 de juliol a Queensland. La Xalita i jo vam decidir que calia dedicar un dia a caminar sense parar per poder conèixer el màxim aquesta meravella de gorja, la Gorja de Carnarvon a través del riu amb el mateix nom.
(Totes les fotos d’aquest post, estan també al Picasa)
La gorja sembla dissenyada per la natura per poder ser visitada. 9km de caminada creuant el riu multitud de vegades i oferint “atraccions turístiques” al llarg del camí. Així, des de l’aparcament i fins el “final” dels 9km s’hi poden trobar desviaments cap al Moss Garden, l’Amfiteatre, la Galeria d’Art, el Ward’s Canyon, la Catherdal Cave, la Boowinda Gorge i la Big Bend. Final entre cometes perquè aquells que disposen de més dies, poden seguir caminant més enllà.
El que es recomana és decidir abans de sortir quines de les set “atraccions” es volen visitar i així tenir una mica de plànning. Nosaltres, que volíem arribar fins a la Big Bend, se’ns oferien dos recorreguts recomanats. Un de 21km que passava pel Moss Garden, la Boowinda Gorge i el Big Bend i un altre amb el mateix principi i final però passant per l’Amfiteatre, el Ward Canyon i la Galeria d’Art en comptes de la Boowinda Gorge. Aquesta segona opció, eren 22km.
Nosaltres vam dir: “ja ho veurem”. Vam sortir a quarts de nou, posar la cinquena i ens vam plantar al final del camí en qüestió de dues hores per poder tornar “amb la calma” i parar i desviar-nos a tants llocs com poguéssim. Vam acabar visitant-ho tot. Morts, sí, però visitant-ho tot. Aquí, una mica de detall:
A ritme militar fins a la Big Bend (la Gran Corba). A 10km del Centre pel Visitant hi ha la Big Bend. És el final del trajecte i es recomana fer-hi via i, de tornada, parar a on es vulgui. Així corres menys risc que se’t faci fosc. Nosaltres vam sortir a quarts de nou del matí amb entrepans cutres i una mica d’aigua. Poc abric i prou energia.
A pas lleuger i sense aturar-nos (gairebé), vam plantar-nos a la Big Bend una mica abans de les 11 del matí. Allà vam fer pipi, seure, beure, descansar, flipar amb la Gran Corba en qüestió i vam començar a tornar, a un pas molt més suau, fent moltes més fotos i, fins i tot a trossos, agafats de les manetes.
La Big Bend és dues coses: 1: Una part de la gorja que fa corba. Paret altíssima, llisa, majestuosa en corba. I 2: Un d’aquells llocs impossibles de fotografiar i captar la grandesa del lloc. Ni l’objectiu de 10mm va aconseguir capturar el que els meus ulls estaven veient. La meva recomanació per entendre el que vull dir: Aneu-hi.
Inici de la ruta
Carnarvon, vista més comuna
Fent equilibris
Tot i anar amb el pet al cul, temps per fotos
De camí
Pedra lila
Creuant la riera, per enèsima vegada
Arribant al final del camí
Arbre i Roca, fusió
Big Bend
Aigua i verd a la Big Bend
La Gran Corba
La segona parada va ser a la Boowinda Gorge. Segurament el lloc més espectacular dels 25km caminats. Aquesta gorja, perpendicular a la principal, és molt més estreta, freda i humida. Una mena de carreró sense sortida; estret, fosc, tenebrós, ple de pedres, inhabitat però viu. La sensació de caminar pel aquell indret és fa molt difícil de descriure, semblava que fóssim els primers humans que accedíem al paratge. Un lloc verge, intacte. Un viatge a 500 milions d’anys enrere. Una mena de trajecte involuntari a un lloc tan desconegut com místic i agradable.
Endinsem-nos-hi!
Cap a les tenebres
Llum natural a la gorja
La Xalita impressionada
Verd a la gorja
Marxant de la Gorja
Molt a prop de l’estreta gorja vam aturar-nos a la Cathedral Cave. Un lloc amb passat aborigen, on els primers habitants australians van fer-hi vida i van explicar històries a través d’art gravat a les parets d’aquest indret. Un lloc interessant, diferent, amb significat més enllà del natural.
Cathedral Cave
Art aborigen
Cathedral Cave
Xalita i art aborigen
Després de les fotos de rigor vam seguir baixant per la riera, fins a arribar a la Galeria d’Art. Ara, no us imagineu una galeria d’art amb entrada, galeries i guies audiovisuals. No. La Galeria d’Art és una mena de passadís de 60 metres al costat d’una roca gegantina on aborigens i van fer més dibuixos que a hores d’ara segueixen ben vius a les parets. Algun imbècil s’ha dedicat a deixar-hi missatges subnormals, però més enllà d’això, es transpira història a les parets de la galeria.
Arbre en contra direcció
Formiga estranya
Libèl·lula
Roca, verd, blau
Vegetació arreu
Galeria d’Art
Art aborigen
Arribar al Ward’s Canyon va ser la primera fita a assolir a nivell físic. Escales i més escales fins arribar a aquest petit congost, humit, amb molta vegetació i un petit rierol baixant lentament. Les cames començaven a dir que ens estàvem passant de taca d’oli.
Ward’s Canyon
Ward’s Canyon
Però encara faltava entrar a l’amfiteatre. I sort que hi vàrem anar perquè va ser tan espectacular com la gorja del matí. Des del camí principal ens vam haver de desviar 650m fins a unes escales s’enfilaven uns 30 metres per poder-se colar dues roques gegantines, caminar 60 metres i accedir a aquest acollonant amfiteatre natural. Roques altíssimes ens acorralaven en aquest petit jardí al mig del no res. El silenci sepulcral era tan intens que parlar feia cosa. La Xalita i jo érem sols allà. No havíem vist a ningú en la darrera mitja hora i sabíem que no venia ningú darrera nostre. Tot i això, dins l’amfiteatre parlàvem baix, com si parlar amb un to de veu normal pogués molestar a la natura. Mai havia estat en un lloc com aquell. Evidentment molt complicat capturar-ho amb la càmera, però vam fer el que vam poder.
De camí
Accés a l’amfiteatre
60 metres de passatge fins a l’amfiteatre
Alçada imponent
Vegetació a l’amfiteatre
Amfiteatre
Amfiteatre. Silenci Sepulcral.
Vista des de les escales
A la Xalita, cap gràcia baixar escales d’aquestes
La darrera aturada abans de caure morts a l’autocarvana va ser el Moss Garden. Moss significa “molsa” en anglès, per tant podeu comptar que el jardí de molsa seria un lloc humit i verd. Així va ser. Vam estar dubtant de si anar-hi o no (suposava 40 minuts més de caminar després de 8 hores sense parar) però el “voler fer-ho tot” ens va poder i vam desviar-nos uns altres 700m. Va estar “bé”.
Fent-se fosc
Ensurt amb un cangur que ens creua davant dels nassos
Cangur gegant que ens agafa de sorpresa
Moss Garden. Verd, humit.
Jardí de molsa, doncs sí
Arbres acollonants menjant-se pedrots descomunals
Acomiadant la ruta
Fet el jardí de molsa, ens va tocar fer els últims 2km fins a l’aparcament. Va costar, però ho vam aconseguir. I, el millor, va valer molt la pena. MOLT!!!
Vam arribar a l’autocaravana on el Xavier i la Mama ja feia estona que hi eren. La impossibilitat de dormir al càmping que el govern de Queensland té just a l’entrada del parc ens va obligar a conduir dues hores fins al poble més proper, a Injune. Allà hi vam fer nit i el dia següent, entre altres coses, vam parar i passejar per un poble amb un nom ben curiós: Roma.
Però ho deixo per demà que ja porto moltes lletres.
Kiwi's Land 